Contingut i Forma

Amb la gramàtica hem topat!- va etzibar l’Eustaqui tot tapant-se el cop que s’havia endut. No acabava de comprendre el perquè de tot plegat. Si realment volien que escrivís en català, quin problema hi havia en fer errors gramaticals? Però els fonamentalistes de la llengua seguien allà, destruint la seva obra complerta de textos literaris, sense respondre a les qüestions de l’Eustaqui. Minuts més tard les cendres jugaven davant d’ell, dansa macabra sota la mirada cristal·lina que pensa en totes les hores d’esforç perdudes per la dictadura de la forma.

Contingut o Forma?

Què és més important?

A forma d’avís dir que no menyspreo la feina dels filòlegs, ni molt menys! La meva posició sembla prou clara, no? Potser si que no… Contingut per davant de tot, no sigui cas que algun despistat o alguna despistada no hagi entès el micro-relat del inici.

La gramàtica és important, però no és un tant absurd seguir les normes gramaticals de fa més d’un segle? Si fossin més senzilles, almenys… ja ho sé, ja ho sé… això dóna riquesa a la llengua, no dic que no, però… trobo més interessant poder plasmar pensaments o idees i que els altres ho entenguin que no pas si està perfectament escrit. Com si tant sols els llicenciats en filologia tinguessin el dret a fer-ho!

Hom potser es preguntarà: I tot això a què ve?

Ni idea… és la reflexió de la setmana. Cal que segueixi exposant? El contingut és molt més important perquè ¬pq careix de sentit en el llenguatge lògic si no sabem el contingut de [p] i [q]… què faig parlant de lògica? Ah, clar, per posar alguna cosa coherent a aquest sense sentit.

Una mà es va posar a la seva espatlla, tot tranquil·litzant a l’Eustaqui. La seva musa, la meva Joana, s’apropà a la seva orella i amb un xiuxiueig va dir-li tot el que necessitava. Ell s’aixecà de sobte, ple d’energia, i com un boig començà a córrer cap a casa seva, pujant les escales de tres en tres va abalançar-se a l’escriptori obrint aquell bloc de notes, regal d’un aniversari passat.

Els dies van passar sense saber-se res d’ell, fins que aparegué amb unes ulleres fins a terra, però amb un somriure d’orella a orella, havia omplert tot el bloc i el guardaria com si fos un tresor per no tornar a patir el dolor que significa perdre el contingut de tota una vida de creació.