Va de topics

-Me’n vaig a comprar tabac. Ara torno.

– Aquestes són les últimes paraules del meu marit, senyor policia, des d’aleshores que jo no em sabut res més d’ell.- Els plors de la Coralie van ressonar per tota la casa novament, ma mare estava desfeta per la marxa de mon pare, feia un any que esperavem que tornes, potser a l’estanc hi havia molta cua, potser ha hagut d’anar a la ciutat per comprar la seva marca preferida, potser s’ha trobat enmig d’un embus o la pluja dels ultims dies ens ha deixat incomunicats i no pot tornar… totes aquestes teories haviem creat per no afrontar la realitat, que ell havia marxat. Per què?

– Mare, pare, us haig de dir una cosa molt important que potser no us agradarà. Seieu al sofa, no sigu cas que de la impressió us feu mal.

– Que passa? Que tens? Ja saps que ens pots explicar el que vulguis.

– La teva mare te raó, no ens fa por res del que ens puguis dir.

– Bé, doncs després d’educar-me a base de futbol, catequesis i de fer-me creixer un àmbit d’homofòbia com és l’escola de l’Opus del poble del costat… haig d’informar-vos de que m’he adonat de que he crescut odiant allò que jo estimava.

– No cal que segueixis fill, ja se el que et passa… no t’agrada el futbol i a sobre ets ateu, no passa res, t’estimarem igual.

-Calla Coralie! Deixa’l que acabi. Dones, sou totes unes bruixes…

– Gracies papa. En fi, és dificil fer el pas que vaig a fer.

El silenci va omplir l’habitació, el pare va aixecar-se per anar a buscar el seu paquet de tabac i va començar a fumar de manera compulsivament.

– Ja sabeu que és el que us vull dir, sóc gai.

-No pot ser! Ets un marica? Jo, en Josep, el gran homofob d’Hostalets, tinc un fill desviat? No pot ser! Qui t’ha encomanat aquesta lletja malaltia? L’Enric, segur que ha estat ell, amb aquell caminar, amb el seu saber cultural, amb les seves classes de dansa… el mato! et juro que el mato a ell i despres et porto a l’esglesia per a que et tornin al bon cami. El meu fill gai, quina tonteria…

– Pare, no hi ha camí bo ni dolent. No hi ha res a curar, perqué no estic malalt. I no ha estat l’Enric, ell és hetero. A mes, no se de que et queixes si tens multitud de videos porno on surten lesbianes (que són homosexuals) follan! Quin problema tens amb els homosexuals homes?

– El teu fill té raó, Josep, si ell sent atracció pels homes, doncs cap problema. Deu ens ha ensenyat que hem d’estimar a tots per igual.

– Deu odia als homosexuals, es més, ell castiga als pecadors amb aquesta malaltia degenerativa. I tu, Coralie, no defensis al nen, o encara t’haure de fer canviar d’opinio a cops de garrot.

El policia ens mirava amb cara de no creure-s’ho gaire. De fet va fer la mateixa cara que el meu pare quan vaig sortir de l’armari, ulls d’odi, punys tancats amb ganes de fotre’m una ostia i cos rígid al veure en que s’havia convertit seu fill únic.

– Segur que no el vareu matar? Els homosexuals tenen una tendencia psicopata molt alta.

-Però que esta dient senyor policia?

-No em toquis! Que encara m’enganxaràs quelcom. Miri senyora, si el meu fill s’hagues tornat aixi, i la meva dona el defenses, jo tambe hagues fugit de casa. Aixi que millor que no us feu il·lusions.

Al marxar el policia, ma mare va parar de plorar i va començar a discutir amb mi. Em donava les culpes de tot lo succeit i no entenia com era que m’havia defensat si ara sense ell no podia fer res.

– No pots treballar? Qui t’ho prohibeix?

– Jo- en Josep acabava d’entrar per la porta, tenia una escopeta a les mans i feia una farum de whisky que tombava.- Aixó és casa meva, o marxes d’aqui tros de gai asqueros o et mato amb les meves propies mans. Marxa d’una punta vegada, que porto un any follant amb prostitues barates i me n’he cansat. Vull fer-li a ta mare un nou fill, ja que tu ja no ho ets. FORA!!!

– Me’n vaig a comprar tabac. Adeu mare.

(Per a que ningu es queixi, acabaré dient que el protagonista viu feliçment a la ciutat, ha acabat la carrera i treballa d’allo que ha estudiat…)