Ahir vaig assistir a una classe on el professor, un catedratic que es vol presentar al rectorat, ens parlava d’aquest tema sense entrar en el que realment importa de la fonamentació. Quin discurs etic es el veritable o el que podem seguir?
S’em va explicar li tipic de sempre, que hi ha dos grans blocs de discursos, els racionalistes i els empiristes,i dins d’aquest diverses formes d’enfocar el fonament ètic. Però d’aquesta exposicio hi veig dos problemes: Com es pot construir un discurs ètic sobre un pilar que per molt fort que sigui pot ser destruit amb una bomba de rellotjeria? Exposar a classe la varietat de discursos ètics, no dona peu a la critica relativista? Una qüestió que no es pot situar enmig dels problemes es la de on queden filosofies que no siguin ni empiristes ni racionals, o es que nomes existeixen aquestes?
Ampliem la primera pregunta. El fonamentisme és un sistema que ha estat criticat per molts pensadors, des de l’escepticisme fins a Carnap. La debilitat d’aquest discurs recau en la petició de principis (un dels 5 tropos d’Agrippa) ja que arriba a un punt on has d’invocar a quelcom indemostrable per poder fonamentar la resta. Per molt irrefutable que sembla que sigui l’imperatiu categoric, aquest esta basat/defensat per una entitat metafisica que em d’acceptar, perque si no ens sembla absurd viure malament la nostra vida si no rebem cap premi en l’eternitat (veieu com el cristianisme va afectar el pensament de Kant). Carnap proposava desde la seva epistemologia el coherentisme, però dins de la ètica es complicat aplicar-ho.
La divagació següent és més obvia i esta més en contra del discurs del professor. Està bé que se’ns expliqui el màxim de coses possibles sobre les corrents i com estan estructurades discursivament, però no és lògic parlar-n’he alegrement sense posar en problemàtica la qüestió del discurs que és la fonamentació ètica. El primer problema és el fonamentista, però el que és molt clar és que hi ha una disparitat de discursos sobre una mateixa cosa que no podem decidir quina és la veritable o quina te més raó que l’altre. Començant per les dos corrents que ja es critiquen entre elles i despres les subcorrents que cada gran bloc filosofic té també es critiquen entre elles. Per exemple, Hume que se suposa que és empirista critica Descartes que es racionalista, però es que al pobre Descartes també va ser criticat per altres racionalistes com Spinoza. O sigui que sense anomenar-lo en el seu discurs, ni voler-ho, el professor estava incentivant el relativisme entre els seus alumnes.
Per acabar deixo una qüestió per reflexionar, qui pot dir quina corrent ètica és millor que una altra?
Potser la resposta mes clara i que ens sorgeix a tots és: Jo mateix. Però sota quines influencies ho afirmes?
ø! 