Tot comença i tot acaba

Avui fa dos anys va començar aquesta aventura internauta i ha arribat el moment de posar-li eltoc final, una sepultura que doni pas a noves idees, a nous projectes i no em tingui obsessionat en la necessitat de renovar, pensar quelcom innovador per escriure.

El dia 14 d’Abril de 1931 es va proclamar la segona república espanyola… va ser aquesta la meva data d’inici, potser pel fet que per molt que hagi procurat evitar la política, sempre m’he considerat republicà. De fet m’atreviria a dir que una republica federal seria un bé per a Espanya.

93 paraules… que ja en són més… sóc ara una cosa… però tot es segueix movent… trastorn bipolar?… millor demà… societat de l’apatisme… … … m’encanten els punts suspensius.

!!!

Absurditats a banda, en aquests dos anys he pogut gaudir dels vostres comentaris, cosa que m’ha fet reflexionar i madurar meu pensament. Puc arribar a dir que Kant quan deia que l’escepticisme és necessari per poder madurar, tenia raó, malgrat que es va equivocar molt al dir que la maduresa era el criticisme. Així que dóno les gràcies a tots els lectors que durant dos anys m’heu anat seguint, i sobretot a l’Arqueòleg i al Miki.

Encara que això sigui un final, reconec que potser de tant en tan deixo a aquest blog en coma donar certes esperançes alas seus familiars de recuperar-se. O sigui que depenent de com alguna dia renovaré, i seguiré comentant als blogs on ja ho feia.

Feliç dia de la República a tothom, mori el Borbò. (Si, tinc molt clar que també hi ha republicans fatxes, però això ‘és igual)

Caiguda lliure

I es llavors quan te n’adones que tot al teu voltant fuig corrents cap a direccions desconegudes. Cada instant recordat s’esborra, pero segueix alla el teu somriure llaminer, obligant-me a pensar i reflexionar que no es pot engegar-ho tot a la merda quan portes massa temps lluitant per ell.

Cada cop que et mire, cada cop que escric, cada cop que parle, ja no se el que em dic… aquesta canço retomba pel meu cap activant les meves neurones mortes pel consum d’alcohol… i no em deixa dormir. Tan llunyana ha quedat aquella ultima caricia? Tan dificil m’es ser feliç?

la felicitat es un bell miratge que ens permet obviar l’apocaliptic final al qual ens dirigim tots… les llagrimes recorren cada moment d’observacio intentant netejar la realitat on estic immers, pero no hi ha edificis caient, sols jo… estic enmig d’imatges en moviment que em marejen i trastoquen, on podre trobar un punt de subjeccio?

Els meus valors cauen, allo que creia s’ha desmitificat i cada nit espero recuperar una ilusio que em permeti seguir lluitant… el temps ja dira…