Sobre tenir fills

Un fill pot ser una benedicció, sempre que el vulguis tenir, clar….

Abans de res, avisar que el que aquí digui ningú que estigui embarassada o hagi tingut una criatura fa poc s’ho prengui com una ofensa. Sé que alguns dels arguments que exposaré poden ser una mica radicals, però la discussió sempre pot ser enriquidora. Fet aquest petit avís per a navegants, començaré la meva exposició.

Per què no vull tenir fills/es?

És una pregunta que m’han fet i m’he fet últimament. L’argumentació pot anar per dues vessants, l’una seria en termes econòmics, potser la més senzilla d’exposar, l’altre seria per altres raons que poden portar a un debat posterior que pot ser interessant, o no. Però en tot això hi ha un petit problema de subjectivitat, no tinc parella i per tant plantejar-me tenir descendència essent solter sembla una mica paradoxal, malgrat que sempre hi ha l’opció de l’adopció, clar… bé, deixem de deambular.

A la sèrie americana “Como conocí a vuestra madre” hi ha un capítol on un dels personatges, no direm quin per si de cas fem spoiler, se n’alegrava de ser estèril, ja que considerava que tenir fills seria un desavantatge per a la seva carrera professional. No ve a ser el meu cas, ja que la meva carrera professional és més aviat un passeig professional, potser becaina i tot. No obstant, la qüestió de fons en el plantejament de la sèrie és que tenir fills pot ser un problema per a la nostra economia pròpia. És evident que els pressupostos es disparen quan som “beneïts” amb la paternitat-maternitat. En primer lloc hi ha el menjar, la roba que s’ha de canviar cada dos per tres, el cotxet, la trona… més endavant l’escola, el metge, molt més menjar, molta més roba… i arribem a l’adolescència: la setmanada, el mòbil, l’ordinador, encara més roba i menjar… i si es dóna el cas, la universitat, que si ara tingués un fill ja dono per fet que els estudis superiors de públics en tindran poc. Però la cosa no acaba aquí… si vaig poder emancipar-me, amb prous feines, cap als 23 anys, no vull pensar a quina edat ho farien els meus fills. Cosa que pot arribar a significar que els que ens emanciparíem seriem la meva parella i jo del nostre fill, quan aquest ja tingués quaranta anys! Actualment, tenint en compte que poder estalviar se’m fa complicat, només em faltaria ser responsable d’una criatura. De fet, aquesta visió que si no es té una feina estable i que dóna prous ingressos és una raó de pes per decidir-se a tenir o no descendència, és un argument que molta gent que si que ho vol, els fa tirar enrere.

Ara entrem al fangar del terreny subjectiu, a aquella pintura abstracta plena de colors que és el món de l’opinió.

Al meu parer hi ha una altra cosa molt més important que els factors econòmics, ho he dit alguna vegada en aquest bloc i en alguna que altra conversa. El món actual no és el millor lloc on créixer, com puc sentir-me bé moralment sabent-ho? No és un acte d’egoisme? Està molt bé dir: Vull tenir un fill! Però és una cosa a pensar. Segur que vols que la teva filla creixi en aquest ambient de frustració, de decepció i d’un creixent malestar? Jo no. No m’agrada gens pensar que un recent nascut visqui en aquest sistema cada cop més i més neoliberal, on el capitalisme s’està tornant molt més agressiu amb el pas del temps i les diferencies entre classes socials acabaran sent abismals. S’ha arribat a un punt on la tecnologia i el progrés ofega les relacions socials deixant-les al contacte a través d’una pantalla. I això sense tenir en compte que la caiguda de la qualitat del sistema educatiu i sanitari és inevitable, que la vida en general està degenerant cap a una hostilitat fruit del individualisme i que segurament les generacions que estan naixent ara mateix viuran una guerra a gran escala que res tindrà a envejar a les dues grans guerres del segle passat. La misèria moral, l’empobriment social i la llei del més fort econòmicament parlant serà el seu món. És el que voleu pels vostres fills i filles?

Misèria moral dius? Però senyor… tu no et consideres en certa mesura immoral? Correcte. Però un cop s’ha arribat a establir el relativisme entre tots nosaltres no hi ha morals ni immorals, sinó amorals. Què vol dir això? Que s’ha arribat al punt en el qual l’afirmació: si no m’afecta directament a mi, m’és igual; s’ha establert com a màxima moral. Indiferència en el que passa en el nostre entorn. El immoral és aquell que critica i transforma els valors que, en el nostre cas, ens dóna el cristianisme, que, per exemple, veu en la caritat un paternalisme cap als pobres com si donar uns diners cada un cert temps als més desafavorits fos la nostra redempció, en comptes d’intentar lluitar per a que aquestes persones puguin tenir l’oportunitat d’arribar al nostre nivell social, ser quasi pobres… I aquesta misèria moral porta a l’empobriment social, si només em preocupo per mi i com a molt pels del meu voltant (amics, família), el que passi amb els desnonats, els aturats o els que no es poden permetre pagar una mútua m’importaran ben poc. Mentre els meus drets segueixin intocables o poc modificats, em seran completament indiferents les injustícies socials que es produeixin. La tercera part és una qüestió de les relacions de poder del sistema que ja he exposat més d’una vegada i que cada cop es fa més evident, sinó mireu el “30 minuts” sobre la factura de la llum o el capítol de “Salvados” sobre les elèctriques o els bancs.

Jo ho tinc molt clar, o moltes coses canvien o mai portaré una persona nova a aquest món que cada cop em té més decepcionat. I em sap greu perquè cada vegada més veig molt difícil la possibilitat del canvi. I malgrat que per molt que la possibilitat del canvi sigui, malauradament, una utopia, la lluita continuarà, almenys pels nounats dels meus familiars, amics i companys, que han caigut en aquest error “beneït” o més ben dit, “beneit”.