De moda.

L’Olga i en Marcel anaven a comprar roba per al noi. Aquest portava tota la vida heredetant la roba dels seus cosins o familiars, cosa que l’havia portat a no haver de decidir mai que posar-se perque tot ja li estava bé. Però al començar a sortir amb l’Olga es va veure obligat a anar a comprar, es clar que ella era una noia obsessionada amb la imatge que es pot transmetre per la roba i el Marcel no era precissament hom que seguís els estereotips que any rere any variaven. En Marcel era un amodal.

– T’agraden aquests pantalons?- li preguntava l’Olga.

– Pssi… – responia en Marcel.     Qué s’hauria comprat el meu cosi?

– O prefereixes aquests??

– No, els primers.    A veure si així marxem d’una vegada que em posa nerviós estar aqui.

– D’acord, però em sembla que te’n fan falta més.

– En serio? Però si amb aquests ja en tindré tres!    No sé perquè en necessito cap altre…

– Bé, per avui ja t’he educat prou… ostres!! mira aquests jerseis!! Un d’aquests faria conjunt amb els pantalons!!

– Gasto una M, aixi que no cal que me l’emprovi… oi??   Que ja estic fart! Odio aquests locals!! Uns minuts més i…

– Que dius boig!! Hem de comprovar que et queda bé realment!! I si no m’agra… t’agrada?

– Ahhhhhhgggg!!!!!!!!!!!

En Marcel pres per una ràbia induida pels nervis va començar a llançar els pantalons que tenia a la mà contra l’Olga, després corregué per tot el Zara amb les mans al cap cridant conignes ininteligibles, s’aturà davant les sabates i les lligà totes formant una llarga corda que tirava contra els aparadors i recuperava… entre la trencadissa de vidres es sentien les veus de l’Olga desesperada de la imatge que veia, el Marcel s’anava transformant en un èsser lila que creixia de tamany trencant el jersei de la talla M. Entre l’horror general de la multitud en Marcel marxava cap al camp, allà l’esperava la resta de la familia.

– Ai fill! Per fi t’has transformat en el que som!!

– Vols dir mare que som extraterrestres??

– D’on creies que treiem la roba? Quan els teus cosins es transformaven et passavem la seva roba perque ja no els calia!

– Sembla lògic pare…

– Ahhh!!! He fet l’amor amb un extraterrestre!

– Adeu Olga.

No em pregunteu com he arribat a aquí, sols sé que a vegades les mans comencen a escriure i surten resultats que si m’els currés una mica més servirien per fer un curt per enviar al festival de Sitges.

Arrelat i desarrelat alhora

Hi ha una sensació realment estranya que m’omple al tornar de qualsevol lloc on he passat varis dies i que no podré mai entendre, és el desarrelament a la ciutat on visc. Sembla estrany per que se suposa que la gent de ciutat els agrada viure-hi per certes coses però mai s’arriba a integrar en el teixit social-associatiu del barri on viu, ho sembla per que per part meva si que hi estic massa involucrat.

Des de petit he estat en diferents associacions, algunes d’antigues, com el Centre Catolic del barri centre de L’Hospitalet o el CE Xixell, d’altres de noves com la colla de diables Folcat Diabolic o l’associacio d’estudiants de Filosofia Filopathos; però malgrat tot, malgrat les hores que he destinat en reunions i actes diferents, en voluntariats o muntatges d’exposicions, tabalades o obres, mai m’he sentit del tot integrat dins d’aquest teixit intersocia anomenat CIUTAT. No sóc barceloní, ni tan sols hospitalenc… em sento molt més proper a tots els racons del món que he visitat que a la vanitosa ciutat, amb aquelles llums, aquella suposada superioritat enfront del medi rural (no necessariament d’interior, pot ser marítim), aquella aglomeració de gent a tot arreu, la magnífica qualitat de l’aire… si, és vanitosa. La gent de la ciutat se n’orgulleix de viure en el cau de merda individualista on s’amaga i des d’on observa la resta del món per una finestreta manipulada anomenada televisió. I aixó és el que em neguiteja només baixar del tren que m’ha portat des de Ripoll o de l’avió des de un punt perdut d’Italia, Bèlgica, França o ves a saber on.

Aleshores la ment pensa a massa velocitat com per captar alguna de les intuicions i sentiments quetinc fins que arriba la pregunta, perque continuo vivint a un lloc que no m’atrau? Varies respostes possibles:

  • La família: sempre seguiran al mateix lloc i la podré visitar quan pugui i vulgui. No és un bon fonament.
  • Les amistats: a la era d’internet puc seguir mantenint el contacte, o es que a cas tinc por de trobar-me sol allà on vagi? Sempre es pot conèixer gent si un és obert.
  • Les associacions: que a cas són una secta? Puc deixar-les per molt de greu que em sàpiga abandonar projectes interessants, però si amb una ho he fet, puc amb totes.
  • La parella: Si realment hi ha quelcom de sentiment d’estima, hauria de continuar durant, malgrat que amb el pas del temps cadascú seguiria el seu camí.
  • La carrera: arribat al punt en que ja no valores gaire el que estudies, val la pena continuar en un sistema educatiu menyspreable?
  • Els diners: sempre el capital entre mig… si alguns immigrants són capaços de trobar feina, jo també puc, el problema esta en que segurament no trobaré la feina de la meva vida. Però un cop tingui per poder pagar un lloc on viure i el menjar, no sembla que tingui gaires coses més per pagar… (aquí puntualitzarem que no tinc cotxe)

Potser em deixo algun que altre punt, potser sembla una visió massa d’adolescent de “als 18 m’independentitzo!”, però fa massa temps que no m’agrada el lloc on visc i això m’afecta en la resta de coses que faig, impedint-me pensar, reflexionar i crear tant com desitjaria. Suposo que en comptes de triar la opció fàcil d’estudiar a la Universitat de Barcelona (al costat de casa com aquell qui diu) podria haver-me anat a Girona o Lleida i guanyar independencia i una mica d’anyorança cap a la merda de ciutat on visc…

Potser tot és producte de la xafogor…