Coses que odio

Estimats nouvinguts, aquest post te més de vuit mesos i no crec que sigui tan trascendent com per haver pasat de tenir 10 visites a ser un dels mes vistos del blog. La essència d’aquest blog ve donada pel dia a dia, cosa que fa que els meus lectors apreciin quan hi ha un tema per discutir i quan és un post amb la ironia pel mig. Fent gala de la meva ignorància, diré que més igual el que escriviu a partir d’ara, no penso respondre perque perdo un temps necessari per a seguir reflexionant amb coses molt mes importants i mes interessants per als meus lectors habituals.

_______________________________________________

Ja arriba el Nadal! Aquella festa plena d’hipocresia decadent on tothom sembla amagar-se rere una façana de realitat feliç, quan durant la resta de l’any no saben ni esbossar un somiure…. no, no penso escriure sobre el que molta gent pensa, que per aixó tenim un cervell. Aprofito la bona entesa d’aquests dies per fer escriure tot el que ara mateix em passi pel cap sobre tot allò que odio, i fer contenta a la Humanista Curiosa (que esta a Valencia i no ho podra llegir fins que torni…).

Odio:

  • La falsedat entre amics, encara que sigui el fonament de moltes relacions.
  • Els adolescents que es creuen que ballar ska és donar cops a tort i dret sense sentir el ritme.
  • El nazisme, el comunisme, el cristianisme i qualsevol altra ideologia o fe portada al límit. El fanatisme.
  • L’egocentrisme d’aquells que no saben mirar més enllà del seu melic.
  • La gent que fa gala de la seva ignorància.
  • La majoria dels meus companys de la ESO.
  • Que se’m caigui un cigarro a un toll d’aigua.
  • Trobar-me la tovallola de ma germana mullada sobre el meu llit.
  • Els gossos que només saben bordar.
  • La ciutat.
  • La sorra de les platges de Barcelona, varies coses se m’han fet malbé per culpa seva.
  • Els nens que et vacil·len sense tenir en compte que no tenen prou intel·ligència per fer-ho.
  • La música bacala.
  • Que un concert es converteixi en un miting polític.
  • Que el tren vagi amb massa retard.
  • Que la gent no sàpiga caminar amb una certa convicció i vagin deambulant impedint-me marcar una ruta clara.
  • Que se m’acusi de coses que no són certes.
  • Aquelles persones que no saben treballar i a sobre ens acusin dels seus errors als altres.
  • El capitalisme més ranci.
  • Aquesta democràcia.
  • La violència com a mode d’imposar una opinió.
  • Els que defensen la llibertat d’expressió i la democracia retallant la llibertat als altres.
  • El rei i qualsevol cap d’estat que s’enriqueix sense quasi treballar.
  • La historia escrita pels guanyadors.
  • La Dj Mamaye com a Dj, almenys el 2008 (Apolo els dimecres a la nit)
  • Els bars que, inexplicablement, cobren més de 2’5€ per una cervesa.
  • Els intents de la UE per semblar-se a EUA.
  • La meva professora de Filsofia i Catala i la de Castella del meu primer any de Batxillerat.
  • A mi mateix cada cop que me n’adono que sóc molt més racional del que voldria ser.

Si que odio, com tot ser humà. Segur que tinc més coses del dia a dia, però escoltant la Troba Kung-Fu es fa difícil pensar negativament.

Esperar el tren quan fa fred

Esperar el tren quan fa fred

la noia del pati

N’Armasenda aprofitava la hora del pati per sortir de l’institut on no es sentia gaire involucrada i passejar-se pel centre comercial proper. Allà hi veia els alumnes de Batxillerat fuman porros i, en epoca d’examens, beben cerveses per poder afrontar amb millor cara el control de Filosofia sobre metafísica. Ella probava de passar desaparcebuda, pero una noia amb un nom tan extravagant en un institut ple d’ignorants era coneguda… coneguda negativament, o sigui que tot deu se n’enfotia d’ella. Coses com ‘¿Armasenda? ¿Eso que es, el nombre de una marca de champu?’ o ‘Jajaja la teva lletgessa et fa una gran Arma. Si senyor! Els teus pares la van clavar!’ eren el pa de cada dia.

Què hi feia en el centre comercial? La seva familia no tenia prous diners per comprar-li la moda que tant marca als adolescents, aquelles tendencies que si no les segueixes et quedes fora de la societat estudiantil. Totes les seves companyes de classe vestien de Zara, Mango, Stradiviarius… vestien de l’imperi textil espanyol anomenat INDITEX, una de les empreses espanyoles mes internacionals i que el mon no sap que es d’aqui. Així que la nostra estimada Armasenda es recorria en mitja hora totes les botigues emprovant-se la roba que mai aconseguiria tenir.

Cada cop que es posava aquella jaqueta beix que tant li agradava es sentia transportada lluny d’aquell entorn tant odiat, s’imaginava a la universitat estudiant quelcom interessant, envoltat de gent amb la qual poder parlar de qualsevol cosa i que no se n’enrigues del seu nom o almenys que fessin bromes que mai hagues sentit. S’imaginava tenint amics, poder sentir alguna cosa per algun noi i no tenir por de dir-li res, de no temer tornar a casa i rebre una pallissa o sentir-se increpada… i així va passar-se durant tota la ESO. A l’arribar a classe sols pensava en poder sortir d’aquell lloc tard o d’hora. Creia que estudiant de valent podria marxar més ràpid.

Abrics, camisses, pantalons, vestits, sabates… cada esbarjo era una pasarel·la diferent, cada canvi de temporada, un dels dies mes feliços d’aquesta noia. Les venedores ja la coneixien, era la noia del pati. De fet, quan va acabar el batxillerat amb matricula d’honor, entre totes li van regalar aquell abric que sempre havia desitjat i que, com si d’una droga es tractes, l’havia fet evadir de la realitat durant prou temps com per aguantar la duresa de la seva vida. L’Armasenda va estrenar el seu abric el primer dia de la universitat. Estava radiant, per fi havia marxat de l’institut per sempre més! Es sentia alliberada, feliç com mai ho havia estat.

Però de malparits n’hi ha a tot arreu.

Durant uns mesos tot funcionava be, encara que la timidessa li passava factura i no es podia relacionar amb ningú per por a la opinio dels seus companys. Fins que un dia l’assamblea de facultats del Raval, cansada d’intentar fer sentir la veu dels estudiants en contra de l’EEES sense que el rectorat ni la degana d’historia els fes cas van optar per fer una vaga total del 17 al 21 de Novembre. Va ser aleshores quan l’Armasenda es va veure enmig d’una discussió entre piquets i estudiants que volien entrar a fer classe que va acabar amb una brutal tangana en la que un assambleari injectat d’odi i violencia va acabar apallisant a la noia del pati, quan ella nomes estava alla.

Despres d’aixo ja no es sap res mes d’ella, aquella mirada inquisitiva que la feia especial ja no omplia les classes de la facultat de filosofia, les seves intervencions amb aquella suau veu dolça que sempre refutava les teories del professor ja no es sentirien mes, la noia de la jaqueta beix (que li deiem nosaltres) havia desaparegut i cap alumne es preocupa perque ella no s’havia relacionat amb ningu… Tot i aixo, per a molta gent s’havia convertit en un simbol de la repressio que l’assamblea exerceix als estudiants.

Potser llegirem d’aqui poc que una tal Armasenda ha estat cremada per un parell de pijos borratxos en el caixer on dormia. Tal com ja he dit, de malparits n’hi ha a tot arreu.