La mort

Influenciat per Heidegger i les classes d’en Santiago Lopez Petit, porto uns quants dies pensant entorn d’un sol tema, la mort. Però jo no li tinc por, ni que m’arribi la hora ni que li arribi a un èsser estimat, allò que el destí ens depara sols té un fi, acabar amb la vida. El viure no és més que un pas cap a la mort i la millor manera de fer aquest camí és assaborint la vida sense necessitat d’aferrar-se quan morim (aqui és on més m’apropo al pensador feixista).

És a dir, defenso la vida com un pas entre un no-res i el no-res, i la millor manera d’omplir el conjunt buit de la realitat és amb accions i projectes a curta distancia, ja que fer-ho a llarga distancia ens pot provocar un intent desesperat per evitar la mort. Jo puc morir ara i estaria tranquil, no tinc cap projecte personal ambicios i aquells que estan en proces es poden quedar inacabats. Llavors, que em preocupa? La reacció de la meva familia i amistats.

El meu enterrament és el que em preocupa, em preocupa que al tenir mitja familia catolica puguin acceptar que un cura faci apologia dels valors cristians posant la meva persona com a exemple (allo tipic de ‘en tal va ser un bon cristia’… no ho he sigut ni ho serè mai de cristia!). Em preocupa que la gent em recordi amb tristesa, instaria a que aquella nit fessin una gran festa en honor meu, pero aixo és, potser, demanar massa. Almenys voldria que durant el dia de dol es pogues agafar el millor text que tinc perdut per l’ordinador anomenat Dic. i es llegís en record del que pensava en aquella epoca de total penombra sentimental. Però tot això són coses que desitjaria que es molt possible que no es facin.

Almenys sé que quan arribi el moment de retornar al no-res podré encarar-li la mirada, somriure i dir-li ‘Joder, podries haver trigat menys no?’. Tota la resta són bestieses que penso ara, la por que més córrer entre el jovent és la de ser oblidats un cop morts i aixó és culpa de les influencies Andy Warhol i els seus quinze minuts de fama… potser per aixó escric un blog? Si, escau la possibilitat que només ho faci per poder ser recordat en un lloc tant poc físic com és internet.

Pero per alguna cosa estem a la societat de l’espectacle, on només seràs recordat si intentes trencar el mur de la rutina o si ets un actor que despunta dins d’aquesta… ser un titella politic que surti per la televisió, encara que només sigui per les cagades que has fet.

Prefereixo intentar trencar el mur.