Jornada de Reflexió

Estimats lectors d’aquest humil blog, tinc un problema.

Estem a la jornada de reflexió prèvia a les eleccions de demà i segueixo dubtant com mai ho havia fet fins ara davant d’aquest fet. I de què dubto? Doncs sobre qui elegir com a representant meu. Des de sempre havia votat nul per què no em sentia identificat amb cap partit polític, però aquest cop és diferent, he seguit la campanya quasi cada dia a partir de les noticies de TV-CiU, el debat, les entrevistes a Àgora que m’interessaven… i estic fet un lio.

Per una banda hi ha la possibilitat de votar a ICV, que semblen la força més transparent i més propera als meus desitjos de no perdre l’estat de benestar ni fer avançar més la dreta. Però també penso que si m’interessa és gràcies a Joan Herrera, que ha fet una campanya realment interessant i que té unaatòria molt bona, a part d’una àmplia experiència en defensar en minoria a Madrid el que creia més convenient pels seus votants. Però no m’agrada pensar que justament ara que es pot donar una lliçó a la classe política elegint la CORI, desaprofiti la situació.

Si, dubto entre frenar la dreta fent un ús responsable del vot o desautoritzar el poder amb humor. Sóc l’únic en aquesta situació? No ho crec… estic acollonit pel que pugui passar demà. Si PxC i SCI aconsegueixen alguna cosa, no sé com pot acabar Catalunya… però també m’agrada imaginar com seria veure a Carmen de Mairena al Parlament. Si tots els votants descontents es posesin d’acord i anéssim a les urnes en massa a escollir la CORI o algun partit minoritari, el cop seria molt gran cap als convergents i socialistes.

No sé… no sé què farè… demà quan estigui davant de totes les paperetes deixaré que el meu instint em guíi. Potser decideixo que a ICV la podré votar a les municipals i que la CORI només ho podré fer un cop a la vida…

Mítings i Debats

L’altre dia al teatre on treballo va haver-hi un míting de CiU per a la gent de L’H i Cornellà, coneguts bastions de la convergència. Per sort no vaig haver d’assistir, malgrat l’aparició estelar d’en Pujol pare que va fer omplir les 215 localitats de jubilats ansiosos d’escoltar el seu heroi i tenir caramels gratis.

La qúestió, no obstant, no és aquesta. Les campanyes electorals basades en mítings són una farsa, un espectacle per als de casa, on es parla molt i no es convenç a ningú. És a dir, que són completament inútils i a sobre tenen molt més ressò mediàtic als mitjans que qualsevol debat. I el pitjor de tot és que gran part d’aquests actes estan subvencionats amb els nostres diners, quan a la majoria de la població no els interessa gens ni mica. Els mitings són un robatori consentit.

Per altra banda tenim els debats, com el d’ahir de TV3. És aquí on es veu per on aniran els trets, quins són els polítics més ben preparats i quins repeteixen constantment el mateix. Cocnlusió del debat d’ahir: CiU pot pactar amb PP i ERC, ICV pot pactar amb PSC o ERC, PSC diu que governarà sol, C’s vol pactar amb tot déu, el PP té la pitjor política que he vist en la mevca vida, en Joan Herrera és el qui vaig veure millor orador, el Montilla estava molt nerviós però cap al final va deixar anar una gran perla (Ara CiU i PP es barallen però acabaran pactant), Puigcercòs repetia tota l’estona el mateix (el pacte fiscal, Espanaya ens roba), el Mas parlava amb una gran seguretat que guanyarà i evitava qualsevol pregunta compromesa i el Ribera va mostrar-se moderat fins que va sortir el tema de la llengua.

Com a votant a favor del vot nul em sentia molt interessat per escoltar que proposaven i com es tiraven ganivetades a tort i dret. Curiós que els partits minoritaris eren els més atacats (PP amb l’economía, C’s amb la llengua i ICV amb les infraestructures), era com si els majoritaris tinguessin por de perdre vots cap a una banda i altra, mentre ERC sols rebia crítiques del PP. Una cosa que es va repetir des dels partits del Tripartit era clara i lògica: No es poden augmentar les ajudes i mantenir l’estat del benestar (si és que existeix) abaixant els impostos.

Total, que amb dues hores de debat vaig escoltar i valorar molt més els polítics que ens han de governar que no pas veient les notícies sobre els mítings que es fan dia rere dia. Més debats i menys actes per pujar l’autoestima dels caps de llista.