La Música

Y el agua es café y petróleo, y la música cambia el dolor.

Són les tres de la tarda i el Joaquim gaudeix d’un breu instant de silenci. Preocupat de no escoltar res de res, ni la remor de la ciutat, s’aixeca de la cadira i s’acosta cap al reproductor de música. Està lleugerament trist, malgrat no saber molt bé el perquè. Una contradicció es mou dins seu, l’amor cap al silenci i la perversa soledat que s’hi amaga darrere seu. Sap que no escoltar res de res és sinònim de pensar en els seus problemes fins a límits insuportables. Connecta el seu USB, selecciona una carpeta i s’asseu al sofà relaxat.

Sona Gertrudis.

La rumba el fa sentir alegre, encara que no ho estigui. L’ska l’omple de ganes de festa, tot i el cansament d’una dura setmana que sembla que des de fa mesos no té ni un segon de descans, ni un sol diumenge normal per la resta de gent. El punk el deixa nerviós, reaccionari, violent, disposat a cremar el parlament en qualsevol moment si es dóna l’oportunitat. La música afecta el seu estat d’ànim de manera impecable. Però el Joaquim sap que s’ha d’alçar del sofà, tot i que sigui només per canviar de pista d’audio.

Sona Antònia Font.

El menjador s’omple de surrealisme. En Joaquim repassa amb la mirada el seu voltant, objectes quotidians que poden servir per a qualsevol microrrelat, microrrelats que són una excusa perfecte per exterioritzar en forma d’absurd la seva vida, breu metàfora de la seva existència… sofàs, telèfons, consciències perdudes en la imaginació. Es posa davant l’ordinador.

Una cançó li ve a la ment, una cançó que per desgràcia ja no té, una cançó que inspira el probable inici per una entrada al seu blog. Dusminguet sembla ser una bona font d’inspiració. Sempre ho ha sigut, pensa en Joaquim. Potser si que la música canvia el dolor, no el físic, sinó el d’una existència alimentada per les contradiccions de veure com es volen fer masses coses i després ser engolit pel sistema. Però amb música de fons sembla ser que tot això desapareix de la seva ment, fent-la fluir cap a móns inexpressables o incompresos.

Una breu visita a la nevera, poca cosa hi ha.

Sona Manel.

La pantalla sembla desfer-se en amargues llàgrimes d’una suposada enyorança. Què se n’ha fet de l’amor? A la merda! No vull ser com la gent normal ni vull celebrar cap aniversari ni anar al mar ni esperar ser benvolgut per un ex… Un bumerang és la vida del Joaquim, un noi que ja a perdut el nord i no sap ben bé on està el sud, només pensa en com ha variat la seva vida impossible de redreçar. No hi ha rumb per a ell, només caos.

Les relacions de parella que escolta li semblen vagues històries de fades, contes plens d’imaginació i buits de continguts. La incomprensió davant del suposat amor arriba a límits insospitables, conclusions precipitades apareixen en la seva ment, com si el concepte no fos més que una metàfora de les complicades relacions socials. Quan ja no es creu en alguna cosa, com es pot esperar trobar-la?

Hauria d’anar a dormir? Escau la possibilitat.

Sona Rumba sin Rumbo.

Somnis d’una joventut que s’acaba a peus de gegant.

Sona Streetlight Manifesto.

El pis és una pila plena d’energia.

Sona La Troba Kung-Fú.

En Joaquim es desenganxa per fi de l’ordinador i balla alegre.