Sobre la Evasió

Fa dies que abans d’entrar en fase REM, entro en fase de reflexió… la llàstima és que pel matí només recordo algun que altre somni però mai el que havia pensat just abans d’adormir-me, cosa que em molesta perquè si tingués un llum a la tauleta de nit podria escriure-ho ràpidament al meu bloc de notes. Tot i així, sempre hi ha un tema estrella, l’evasió i la seva necessitat o no.

Tenint en compte com se’ns planteja la vida en general, on semblava que els progressos que ens havien de dur la felicitat o almenys la tranquil·litat, sols ens fa estar cada cop més nerviosos, ja sigui pels diners, per poder ser acceptats socialment o per poder fer tot allò que desitjaríem; sembla ser necessària la recerca de quelcom que ens permeti fugir de la realitat momentàniament. Drogues, cultura, naturalesa… tal com una pel·lícula de’n Woody Allen on la protagonista va sessió rere sessió a veure el mateix film per evadir-se dels seus problemes, les persones creiem que qualsevol cosa pot ser perfecte, només cal trobar-la. Però, fins a quin punt no és un error ser conscient d’això? Per què ens autoenganyem i volem apartar la mirada del que al cap i a la fi és la nostra experiència?

És clar que la evasió té coses positives, poder desconnectar durant uns instants del tedi de la quotidianitat ens permet refrescar-nos, ens permet trobar espais de creativitat i fins i tot de relaxació. Quan hom està davant d’un paisatge que el deixa sense paraules, gaudeix en silenci d’una sensació de difícil descripció, quan un està embriagat perd la noció del temps i sembla que la ment no pugui parar de crear, quan s’està fent allò que més t’agrada les preocupacions desapareixen en pro de la diversió, quan somies mai vols sentir el despertador sonar… Però el problema comença quan d’això s’abusa.

Poc a poc els motius de la teva vida semblen dirigir-se a dependre únicament de l’evasió, la realitat et resulta cada cop menys interessant i sols esperes qualsevol excusa per tal de fer allò que millor et senta. Lentament caus en una espiral de negativisme cap al que és i de desig cap al que saps que no és. T’embriagues per poder somiar, ajuntes qualsevol activitat amb el que penses que t’aporta el bé, ja no tens cap mena d’esperit crític i comences a viure en un altre món completament imaginari on les responsabilitats ja no importen, on les relacions personals no importen, on només consideres important allò que et torna com un fantasma. I no només parlo de les drogues… ens tornem uns yonkis del que calgui: Internet, televisió, treball, música, menjar… Bonica arma de doble fil la evasió!