Cristianisme i paradoxes

La moral crisitiana esta fonamentada en aquests deu manaments, en un principi. Tal com ja criticava en Federico N, aquesta moral esta basada en la negació, és purament nihilista, i ha influenciat  massa en el pensament occidental. Tota metafísica pensada a partir de la creació de l’esglesia cristiana esta influenciada per aquest, Descartes es va veure obligat a afirmar la possible existencia de deu per no acabar a la foguera, del medieval millor no parlar-n’he, Montaigne defensava un escepticisme en la rao pero el cristianisme en la religio (un esceptic dogmatic?) i Kant no para de fer apologia del pensament cristia en cada obra seva, sobretot a les dues critiques de la rao.

En fi, començarem per veure els deu manaments i ara veure les paradoxes que el mateix cristianisme ha donat durant el llarg de la historia.

  1. Estimaràs Déu sobre totes les coses i no tindràs déus aliens davant meu.
  2. No et faràs imatges de res que estigui als cels, ni a la terra, ni al mar, ni les adoraràs.
  3. No et prendràs el nom de Déu a la lleugera.
  4. Descansaràs el setè dia, dissabte.
  5. Honraràs el teu pare i la teva mare.
  6. No mataràs.
  7. No cometràs adulteri.
  8. No robaràs ni furtaràs.
  9. No donaràs fals testimoni.
  10. No desitjaràs els béns del proïsme

 

  1.  Els sants no són entitats divines a part de Déu? Perque s’adoren els sants si només hauriem de fer-ho d’un sol deu omnipresent, es que potser era necessari per l’esglesia mantenir certes costums paganes? Perr descomptat, però aixo topa amb el primer manament.
  2. El segon és més del mateix, ja que els sants són imatges d’unes persones que segons ells van fer un miracle, i aquests estaven a la terra.
  3. Jajajaja!! Em sembla que aquest manament cau pel seu propi pes en cada discurs de Bush o de qualsevol cura donant missa. En nom de deu s’han dit grans tonteries en contra de la llibertat.
  4. Aquest és un manament jueu… el cristia diu que es respectin els dies festius. Clar que alguns tenen festa cada dia de la setmana, com els reis escollits per la gracia del seu deu.
  5. Encara que et maltractin. El respecte cap a la gent no hauria de ser cap màxima obligatòria, hauria de sortir d’un mateix. Però honrar els primogénits és caure en una espiral carca, ja que cada generacio perdra aquella adolescencia en que destrueixes tot valor familiar.
  6. Jajaja!! Com si no hagues potenciat l’assasinat l’esglesia! Caça de bruixes, la Santa Inquisició, la Guerra Santa, la conquesta de Sud-America i Africa, l’holocaust jueu, les guerres que fa EUA… demanant perdo es pot dir que no s’han saltat aquest manament? A part de matar en sentit mes metaforic molts pensaments, cultures senceres i ciencies ocultes interessants com ara l’alquimia.
  7. Aixo es un atemptat contra la llibertat sexual i la felicitat del ser huma, si no pots cometre adulteri i has de passar-te tota la vida amb la mateixa persona pots estar creant un problema mental molt gran a aqeusta gent. Si estic casat i estic temptat per la carn d’una altra, reprimir-ho nomes fara creixer una bola que acabara amb la relació. Que cadascú faci el que vulgui.
  8. … l’or azteca i maya, les ciutats del proxim orient, el gra dels camperols a base d’impostos, el control de les riqueses de les grans monarquies europees… La ciutat del Vatica no va ser construida gratuitament. Pero nosaltres no podem robar per poder sobreviure, quins pebrots.
  9. Deu existeix no es un fals testimoni? Les seves possibles demostracions no son falsos testimonis?
  10. Aquest fonament és el mateix que el de no robaràs ni el del adulteri, perque tenen aquest sentiment de por a que els iguals, els cristians, es robin, matin i follin entre ells?

Aquesta es la religio de l’autorepressio, un racionalisme radical basat en una metafisica completament indemostrable que te 2000 anys d’història… amb els canvis que ha tingut la cosmovisió europea, jo encara no em puc creure que hi hagi crisitians. Espero que tard o d’hora la religio cristiana desaparegui del mapa, i aquell dia penso esta en primera linia preparat per canviar els espais religiosos per espais de reflexio i discussio.

La fonamentació de la ètica

Ahir vaig assistir a una classe on el professor, un catedratic que es vol presentar al rectorat, ens parlava d’aquest tema sense entrar en el que realment importa de la fonamentació. Quin discurs etic es el veritable o el que podem seguir?

S’em va explicar li tipic de sempre, que hi ha dos grans blocs de discursos, els racionalistes i els empiristes,i dins d’aquest diverses formes d’enfocar el fonament ètic. Però d’aquesta exposicio hi veig dos problemes: Com es pot construir un discurs ètic sobre un pilar que per molt fort que sigui pot ser destruit amb una bomba de rellotjeria? Exposar a classe la varietat de discursos ètics, no dona peu a la critica relativista? Una qüestió que no es pot situar enmig dels problemes es la de on queden filosofies que no siguin ni empiristes ni racionals, o es que nomes existeixen aquestes?

Ampliem la primera pregunta. El fonamentisme és un sistema que ha estat criticat per molts pensadors, des de l’escepticisme fins a Carnap. La debilitat d’aquest discurs recau en la petició de principis (un dels 5 tropos d’Agrippa) ja que arriba a un punt on has d’invocar a quelcom indemostrable per poder fonamentar la resta. Per molt irrefutable que sembla que sigui l’imperatiu categoric, aquest esta basat/defensat per una entitat metafisica que em d’acceptar, perque si no ens sembla absurd viure malament la nostra vida si no rebem cap premi en l’eternitat (veieu com el cristianisme va afectar el pensament de Kant). Carnap proposava desde la seva epistemologia el coherentisme, però dins de la ètica es complicat aplicar-ho.

La divagació següent és més obvia i esta més en contra del discurs del professor. Està bé que se’ns expliqui el màxim de coses possibles sobre les corrents i com estan estructurades discursivament, però no és lògic parlar-n’he alegrement sense posar en problemàtica la qüestió del discurs que és la fonamentació ètica. El primer problema és el fonamentista, però el que és molt clar és que hi ha una disparitat de discursos sobre una mateixa cosa que no podem decidir quina és la veritable o quina te més raó que l’altre. Començant per les dos corrents que ja es critiquen entre elles i despres les subcorrents que cada gran bloc filosofic té també es critiquen entre elles. Per exemple, Hume que se suposa que és empirista critica Descartes que es racionalista, però es que al pobre Descartes també va ser criticat per altres racionalistes com Spinoza. O sigui que sense anomenar-lo en el seu discurs, ni voler-ho, el professor estava incentivant el relativisme entre els seus alumnes.

Per acabar deixo una qüestió per reflexionar, qui pot dir quina corrent ètica és millor que una altra?

Potser la resposta mes clara i que ens sorgeix a tots és: Jo mateix. Però sota quines influencies ho afirmes?