Sobre el Fer-se Gran

Potser és el significat de fer-se gran, veure com el dolç sucre de la infantesa es desfà en l’amarg cafè de la vida adulta.

Avui mon germà, si aquell que em diu fatxa, fa trenta anys. Sembla ser una edat important on s’entra en crisis existencial, i dic sembla ser perquè mai he entès quin problema hi ha en canviar de dècada. Potser és que quan s’afegeix un número a l’esquerra és quan la gent normal mira cap al passat i diu: Carai! M’he fet gran!

Però què vol dir això de fer-se gran?

Suposo que deu ser adonar-se que hi ha coses que ja no es poden fer igual que quan es tenien divuit anys, que els teus pensaments i reflexions s’estabilitzen, que les responsabilitats canvien, fins i tot augmenten, que et sembla sorgir de dins un anhel per crear una família, que tots els somnis de l’adolescència s’estan esvaint… doncs, la veritat, quina merda! Quan mires cap enrere te n’adones de com de ràpid ha passat el temps, quan de sobte et trobes a un infant al qui vas ensenyar teatre quan tenia cinc anys i ara està a batxillerat et quedes un pèl perplex. Han passat tantes coses tan ràpid que quan ho recordo em marejo de la velocitat en que corre el temps.

Com? No puc continuar fent el mateix que abans? Doncs no. Ja no puc aguantar un dia d’esquí com deu anys enrere, ja no puc sortir de festa i el dia següent estar com fresc una rosa, ja no puc aguantar el mateix ritme fent de monitor durant les colònies, ja no toco amb les mans el terra sense doblegar les cames… i així molts exemples més. Però potser hi ha una part positiva a tot això, però ara no la trobo.

Continuem.

Els pensaments i les reflexions s’estabilitzen. A què em refereixo? A que durant l’adolescència ens estem creant un jo propi alimentant-nos del nostre entorn, i també destruint-lo. Però entre els 20 i 30 anys aquest pensament evoluciona, madura i sembla ser que poc canviarà a partir dels trenta cap a endavant. A no ser que et passi quelcom que et canviï la vida. Això per molts és positiu, per mi no gaire. Poder estar en constant canvi de pensament significa estar posant en dubte la teva pròpia personalitat, modificant tot allò que sembla dolent i per tant millores el que penses. Quedar-se estable en pensament dóna una falsa sensació de tranquil·litat, però es pot caure en un perjudicial dogmatisme on no s’accepti l’opinió de l’altre si és diferent.

Pel que fa a les responsabilitats no cal que m’expliqui gaire, primer són els estudis, després la feina, després el pis i la parella, i finalment, si es dóna el cas, la família. De sobte has d’educar els teus fills, treballar per alimentar-se i pagar el lloguer o la hipoteca i si es pot seguir estudiant per poder reciclar-se. Mare meva! M’està agafant complex de Peter Pan per moments!

Això de que creix l’anhel per formar una família és una observació, perquè jo no ho he sentit mai encara… per tant no puc explicar-ho. Però segur que l’Aficionats als Senders si… espero el teu comentari sobre què i com es sent…

I finalment el que sol provocar la crisis existencial: Veure com molts dels somnis de l’adolescència s’han esfumat. Quants de nosaltres ha dit la cèlebre frase als divuit m’emancipo i als vint-i-cinc encara viu amb els seus pares? De tot el que volia fer quan tenia disset anys i volia menjar-me el món només he aconseguit un i un segon està en procés d’iniciar-se deu anys més tard… Carai! Si ni tan sols faig la carrera que creia que volia fer! Fins i tot alguns dels amics han canviat…

Ho repeteixo, fer-se gran és adonar-se que la millor època de la vida és la infantesa, on tot són descobriments i alegries, i que en comparació la vida adulta és ben amarga, malgrat que hi hagi alguna que altra alegria.