Estirats a la Platja

Dos cossos estaven estirats damunt la sorra d’una cala gairebé verge de la Costa Brava, sols, sense cap més companyia que l’imponent Sol de l’Agost, alguna gavina despistada i l’infinit so de les onades trencant a la costa. Malgrat que pugueu pensar que aquesta és la imatge d’un assassinat, us he de reconèixer que la cosa no va per aquí.

Ella se’l mirava de reüll somrient, ell escoltava música tot posant-se moreno.

Passaven els minuts i la situació no variava, com si els dos amants fossin una fotografia presa furtivament des d’un allunyat veler.

Retornant a la realitat a causa de la brisa, ella s’aproximà cap a ell, un breu xiuxiueig després la cara d’ell canvià de la concentració musical a un somriure entremaliat. Les mans van començar a redescobrir indrets oblidats amb suaus carícies acompanyades de furtius petons i uns sospirs cada cop més intensos.

Els llavis pujaren per tot el cos fins retrobar-se mútuament amb un petó amb el qual ella va ser capaç d’alçar a ell i moure’l fins al Mediterrani. Dins del mar l’acció sobre la sorra es reprenia amb força, tot s’intensificava, com si el sentir-se a l’abric de l’aigua es sentissin protegits de qualsevol mirada… les carícies, els sospirs, les abraçades, els petons… tot semblava estar acompanyat per l’incessant moviment de les onades, marcant el ritme de tot, amunt i avall es movien ella i ell, gaudint com fins aleshores no recordaven. Res els preocupava, només el plaer del sexe, amb la ment sobreexcitada eren incapaços de pensar en res més que en el que estaven fent.

El anar i retornar es feia cada cop més ràpids, com si s’hagués alçat mala mar, la parella s’unia a la perfecció ara dins ara fora de l’aigua, els cossos entraven i sortien sense parar entrant en dansa amb la melodia mediterrània, tal com els peixos juganers que corretejaven per entre les seves cames… eren una part més de la gran massa aquàtica. Una gran onada se’ls enduu i com si fossin uns surfistes, ella el cavalcava damunt la cresta fins trencar en un orgasme a la costa.

De nou estaven estirats a les tovalloles d’una cala de la Costa Brava, on ella se’l mirava somrient i ell de nou ignorava les seves intencions.

L’Oreneta

Diuen que al caure la Lluna rere les muntanyes de la serralada del litoral s’escolta el so d’una oreneta donant la benvinguda al dia següent. Just després, alça el seu vol elegant sobre els caps de la gent que va o torna de treballar tot dirigint-se cap als núvols a la recerca de la pluja. Però fa massa temps que no hi ha cap rastre d’aquests. Inquieta, l’oreneta torna al seu niu i tot posant-se en els seu racó de pensar, comença a cercar solucions a la sequera.

Un bon dia va rebre la visita del seu amic falcó. Ell també semblava preocupat per la sequera. Així que van decidir anar cap als Pirineus a veure si aconseguien descobrir alguna cosa. D’aquesta manera va ser com van desplegar les seves petites ales i començaren a volar i volar sense gairebé descans. Un cop van deixar enrere Barcelona, van travessar Collserola… aquella serralada que de cara al mar és escarpada i amb poca vegetació, però que la seva vessant nord és completament a la inversa. Allà van sentir el cant del pit-roig. Van baixar a buscar-lo. El pit-roig estava sota l’ombra d’un pi assedegat, els tolls d’aigua, les rieres i rierols, les fonts i tot s’havien assecat. Una minsa espurna podia ser l’inici d’una catàstrofe pel bosc. El pit-roig no els podia acompanyar, massa petit per tan llarga distància, les seves ales no ho suportarien, però malgrat això els va donar el màxim d’ànims possibles a l’oreneta i al falcó.

Les dues aus aventureres van reiniciar el seu viatge.

A l’alçada de Manresa una imponent cigonya els deturà. No podien passar per allà els digué. La resposta a la lògica pregunta que van fer l’oreneta i el falcó, va ser que els forans no tenien dret a passar per aquella zona perquè creien que les cigonyes eren les millors de tot el món animal, i que per tant en el seu territori d’alts campanars no hi tenien accés. Aleshores van haver de recular fins a trobar-se amb la imponent serralada de Montserrat. A prop del Cavall Bernat van trobar un pi on cantava alegrement un rossinyol. L’oreneta li va preguntar si sabia com arribar als frondosos boscos del nord. El rossinyol li respongué tot cantant que ell fa temps que ho volia saber, però va descobrir que l’extensió del territori de les cigonyes avarca quasi tota la zona oest. Amb una mirada trista per les males noticies, el falcó va preguntar-li al rossinyol si els volia acompanyar. D’un bot va començar a cantar: Una Oreneta un bon matí, junt amb un falcó el seu amic, al veure les fonts seques van partir, per cercar els núvols del Cadí.

Van volar cap a l’est, fins arribar al mar Mediterrani. Al veure les platges de sorra daurada acariciades per la brisa i les onades van començar a resseguir la costa cap al nord, tot esperant no trobar-se amb cap més cigonya. Van passar pel Maresme, per Lloret, i a Tossa de Mar van fer una pausa dins del castell que vigila l’entrada a la platja. Mentre queia el Sol rere el mar miraven embadalides com unes gavines perseguien els vaixells pesquers o inclús es llançaven a l’aigua des dels precipicis a pescar. Quins ocells més valents, pensaven l’oreneta i el rossinyol mentre el falcó se’ls mirava tot estranyat, que mai m’han vista caçar aquest parell? Es preguntava. Continua llegint