Intel·ligència o Observació?

Fa dies que dono voltes a una qüestió bastant supèrflua i banal, però tenia ganes de compartir la reflexió. Tot gira al voltant de la diferenciació entre ser intel·ligent i ser observador, perquè considero que moltes vegades es confon l’ús de cada paraula.

– Què intel·ligent que ets!

Quants cops hem escoltat aquesta frase a la nostra vida? Ja sigui cap a nosaltres o als demés. Però potser no es volien referir a la capacitat intel·lectual de la persona, sinó que la cosa va per una altra banda, a saber, l’observació. Els primers científics i pensadors basaven el coneixement en l’observació de la naturalesa i utilitzaven la lògica com a mitjà per extreure conclusions. I tenir el coneixement sobre com són les coses o com funcionen està relacionat amb la intel·ligència o amb la manca de capacitat d’observar dels demés? Personalment em decanto per la segona opció.

Si alces la mirada cap al cel i hi ha uns núvols sospitosos i dius potser plourà, i plou, encara hi ha gent que et mira estranyada preguntant-te com ho sabies. Aquí entrem en un terreny fangós, ja que la relació causa-conseqüència no esta del tot clara solament amb la mera observació, però l’experiència ens dóna molt. I d’aquí bé el potser.

Intel·ligent és aquell capaç de fer logaritmes complicats o fer teories sobre el funcionament del món utilitzant la raó, no aquell que pot predir fenòmens naturals o establir relacions lògiques a partir de veure amb una mica de profunditat el que l’envolta.

No sé, potser m’equivoco perquè no sóc ni una cosa ni l’altre.

Regals

Durant uns dies no aconsegueixo entendre la utilitat que tenen els regals, ho trobo una cosa absurda que la gent valori les amistats per coses materials que es donen quasi obligatòriament. Mai he demanat a ningú que em regali res, quan dic mai em refereixo des de que tinc un ús de la raó coherent amb el que penso. Aquest any, pel meu aniversari no vaig rebre res i estic la mar de feliç per que per fi els meus amics ho han entés. No necessito que se’m demostri el fervor amigal a base de regals, si no de bones converses, confiança i aconteixements.

Moralment no em veig obligat a actuar com em dicta lo socialment ben vist, les meves màximes no entendran aquesta necessitat imposada i que no sé qui se la va inventar. Si algú pensa alguna vegada en regalar-me quelcom, que sigui original i que vagi més enllà del materialisme purament simbólic que t’obliga a retornar-li tard o d’hora. Que em regali la mort… així podré agrair-li tota la vida.