Sobre la Tolerància

Malgrat que pel títol pugueu creure que aquest post anirà sobre el racisme, he cregut convenient enfocar-lo cap a un altre tipus de tolerància.

Dins de la nostra societat hi ha un parell de valors en els quals se’ns educa a la majoria des de petits, valors que són fonamentals per a una vida plenament democràtica però que algunes persones se n’aprofiten per poder fer el que vulguin. M’estic referint a la convivència i la tolerància.

Encara que sembli mentira en nom de la tolerància hem d’aguantar dins dels nostres cercles socials situacions al límit, on la gent intenta posar-nos a prova per tal de veure fins a quin punt pot estirar la corda de la nostra paciència i bona fe. Fent que la nostra intenció de provar d’actuar dins dels valors del civisme caigui com un castell de cartes i que tot i ser elles qui actuen malament siguem nosaltres els que quedem en evidència. Som com adolescents que cerquen el punt al qual poden desafiar als seus progenitors.
Doncs jo ja me n’he cansat.

Estic fart de demanar disculpes a persones pel simple fet del “Ja saps com són!”, però que l’únic que intenten és destruir la convivència a partir de mentires i accions carents de bones intencions. Estic fart de sentir que m’he rebaixat al seu nivell i que per mostrar que s’és millor persona dins dels valors del civisme haig de deixar-los fer el que vulguin i recriminar-los a partir d’arguments que són incapaços d’escoltar. Cada cop que escolto la maleïda frase no puc deixar d’imaginar-me un judici on l’advocat d’un psicòpata es dirigeix a les famílies de les seves víctimes dient-la i que aquestes diguessin “Es clar, es clar… pobret…” (si això és una reducció a l’absurd, però ja sabeu com sóc…).

En fi, la tolerància és necessària en les societats per tal de mantenir el contracte social vigent i inalterable, però s’ha arribat a un punt on l’individualisme d’alguns personatges pot trencar-lo pel benefici propi. És com si pel propi interès s’hagués trobat un buit dins del civisme per tal de tractar-nos a la resta d’estúpids, demostrant que ens falta esperit crític davant d’algunes situacions.

El problema recau en el fet de no saber com actuar davant això, si fos un nen petit que reclama constantment l’atenció s’ignoraria durant un temps per tal de no entrar en el seu joc… però caldria fer-ho amb persones adultes? Potser si, sembla mentira però així tens un problema menys en el qual pensar i al final, davant la visió de no poder trobar límit perquè és inexistent aquestes persones decideixen sortir del teu cercle, cosa que s’agraeix.

És Barcelona progressista?

Just amb la ressaca de les festes de la Merce amb la qual s’ha despertat avui la ciutat comtal, la senyora Barcelona, toca reflexionar sobre una qüestió que fa dies que em ronda pel cap. Som els barcelonins tan progressistes com creiem?

A simple vista i desde l’exterior ho sembla, aparenta ser una senyoreta que accepta els canvis, que preten acceptar qualsevol benvingut i rebre els visitants amb les mans obertes. A part d’acceptar qualsevol sexualitat sense tabus ni males mirades. Un exemple d’això que ho fa pensar és una de les tantes màquines expenedores que hi ha a l’intercanvi dels FGC i el Metro L1 a plaça Espanya on es vénen preservatius, lubricants i altres productes sexuals que demostren que això només pot ser possible en una societat oberta. Un altre exemple seria la campanya pro-Obama que es va fer ja fa anys.

Però a Barcelona tot hi cap però no tot s’hi val.

Les campanyes pro-civisme, mostren l’altre cara. És clar que una cosa és el liberalisme i l’altre llibertinatge, però quan de sobte es pixen al portal de Barcelona, la senyoreta es torna carca. És tota una burgesa.

De cara a la galeria s’aproven lleis ben progressistes, però per dins els ciutadants pateixen normes de conducta que a vegades difereixen bastant dels mínims per mantindre la pau social. Les lleis del civisme ja han sigut criticades moltes vegades, i aqui no ho penso fer; el que si que pretenc és fer entendre perquè crec que la resposta lablog no és afirmativa.

Per una banda l’ajuntament mostra en la seva defensa del turisme i l’oblid de la degradació dels barris que sols vol enfocar la seva gestió de cara a la imatge cap al món i a ensabonar a l’hosteleria. Durant anys ha sigut així i ara, de sobte, s’han adonat que no hi ha camí de retorn. Barris com el Raval són un dels llocs on es demostra això amb tanta claredat que espanta. Mentre el mercat de la Boqueria s’omple de turistes amb l’alegria dels venedors, al costat hi ha una plaça on val més no passar-hi… i com aquest milers d’exemples més.

Barcelona es disfressa cada dia de progressista però la seva cara és conservadora, on s’estan creant guetos d’immigrants, on la pressió immobiliària segueix present i on els socialistes perdran les eleccions a favor dels convergents per la seva mala gestió, però també perquè els barcelonins ja no els agrada el terme progressisme.