Reflexions Educatives, per Laura

Bé, ja està aqui la segona intervenció exterior al meu blog. Després del Combat Filosòfic de fa aproximadament un any, arriba el que anomenaré “Les Reflexions Educatives ” de la Laura (comentarista comuna del blog). Espero que no sigui la seva única intervenció!

Sobre la nova proposta d’allargar l’educació obligatòria fins als 18 anys…

Dijous passat el ministre d’Educació, Ángel Gabilondo, va llançar la proposta d’allargar l’educació obligatòria dels 16 als 18 anys. Què en penseu?

En primer lloc, el fet de canviar la llei d’educació i la metodologia d’estudi cada dos anys com estan fent els nostres polítics actualment, crec que no és gaire encertada, perquè provoca un gran desconcert a professorat i a alumnes. Els professors, quan s’han adaptat a la nova metodologia l’han de tornar a canviar i molts alumnes s’han perdut temari quan el canvi de llei els “ha enganxat a mitges”. Per exemple, l’any passat, els que havien fet 4t d’ESO amb la LOGSE, i passaven a fer 1r de Batxillerat Biosanitari amb la LOE, haurien d’haver començat el temari de bioquímica amb les proteïnes, segons el nou currículum, però resulta que mai no havien fet les biomolècules (definició), els glúcids (que són les més senzilles) i els lípids, i això no estava inclòs en el temari de Batxillerat ni la selectivitat. Per tant, hi havia dues opcions: seguir al peu de la lletra el currículum establert per la nova llei i esperar a què quan arribin a la universitat descobreixin què són els glúcids i els lípids; o explicar-ho, com és lògic, anteriorment a les proteïnes propiciant una preparació més ferma als preuniversitaris, amb material addicional al llibre de text i organitzant molt bé el temps per a donar aquest temari més tot el que és curricular. Bé, aquest és un dels exemples viscuts personalment, que volia explicar-vos per plasmar que realment els canvis tan freqüents i la poca estabilitat aporten pocs avantatges tant a professorat com a alumnat, però segurament els professionals que hi duen molts més anys en el món de l’educació en saben explicar molts més.

En segon lloc, tot i que crec que algunes apostes són encertades, crec que els personatges que proposen i aproven aquests canvis, normalment, no estan vivint l’actualitat en el món de l’educació, és a dir, treballen lluny de les aules i en tenen una idea un tant distorsionada. I ja sé que això no acostuma a passar tan sols en el món de l’educació. Actualment, les notícies que corren són: hi ha un alt percentatge de població immigrant que no s’adapta al ritme de la ESO (Notícia aquí), un alt percentatge d’alumnes que no acaben la ESO (enquesta aquí) i, finalment, una desmotivació i desgana pels estudis i les ganes d’aprendre per part dels adolescents. Els factors d’aquesta situació s’haurien d’analitzar en un proper post, però amb aquest panorama la solució ideal no és, doncs, allargar l’educació obligatòria quan un alt percentatge d’alumnes és incapaç d’acabar-la als setze… a més, s’ha de tenir en compte que una part dels que han aprovat la ESO ho han fet amb adaptació curricular…

La meva proposta a tot això és que a primària no s’incideixi tant en continguts sinó en forma: aprendre a llegir, obtenir plaer en la lectura, aprendre a escriure, cuidar la cal·ligrafia, l’ordre i la netedat, aprendre a expressar oralment i per redactat, aprendre a conviure, tenir ganes d’aprendre, tenir curiositat, ganes d’investigar, potenciar el càlcul mental i la lògica… Fer un primer cicle de la ESO general, amb bases senzilles, útils i de contingut clar pels alumnes, per tal que, si volen deixar aquí els seus estudis, estiguin preparats per a la vida quotidiana; per exemple, saber calcular un IVA o un descompte, o saber omplir una inscripció o sol·licitud, saber calcular mentalment el canvi d’una compra… i, evidentment, amb temari més avançat. Al segon cicle ja dividiria entre aquells que no volen estudiar i es treuen la ESO amb adaptació curricular (com a mínim a llengües i matemàtiques, com s’està duent a terme actualment  i ho trobo bastant positiu; amb el suport de professors i família, és clar) i aquells que volen continuar estudiant. Tot i que ho deixaria bastant flexible a canvis. És a dir, si algú comença a adaptació curricular que pugui decidir canviar-se.

I dels setze als divuit anys també els obligaria a continuar amb l’aprenentatge, però no de manera equitativa; sinó que els obligaria a escollir entre Batxillerat (de les cinc branques que ara existeixen) o un cicle de grau mig, ampliant l’oferta d’aquests a cicles teoricopràctics dirigits a l’accés del món laboral, amb una preparació adequada i tenint en compte la conciliació entre l’estudi i el món laboral (em refereixo a l’horari i no a que els cicles estiguin “controlats” per empreses).

El canvi que proposo pot ser imperceptible per a alguns que poden pensar que també allargo l’educació obligatòria fins als divuit anys, però crec que actualment els adolescents necessiten una motivació alternativa a l’aula però no per això se’ls ha de deixar que s’espavilin sols. Altres estudis han denotat que molts adolescents que han acabat la ESO o no, tampoc busquen feina. D’aquesta manera se’ls manté “ocupats” però alhora l’oferta és més variada i se’ls dóna el dret d’escollir el que els agrada, fet  que, en principi, els ha d’ajudar a estar més motivats i preparats per al que vulguin fer en un futur.