Banalització

Després de varies converses en un bar del centre de Barcelona carregat de fum, he entés el comentari de la Begoña en el post ‘una nit a erotica’. El comentari en qüestió és el següent:

Eh tio… Jo també vull saber on es reparteix tanta pasió i tanta tendresa alhora?! Últimament estic decepcionada amb el paper del sexe entre els joves que ni tan sols es donen oportunitats de disfrutar dels plaers. La coherència entre els sentiments sentits, els pensats, els dits i els demostrats; cada cop queden més i més lluny de la satisfacció, ¿perquè? Estem carregats de punyetes, no ens deixem anar i amb la racionalització de l’acte sexual: Quin ha estat l’estímul? Ha estat net? Qué ens comportarà realitzar aquest somni tan breu? Haurem d’anar més enllà per no sentir-nos bruts, per no fer mal? Ho deixem estar i així respectem els vincles establerts sense perill d’estingir-los?…
I dic jo…ens estirpem l’estòmag quan no poguem romandre al costat del llumí que ens encen? Ens estirpem les glàndules simpàtiques… No podem, així que haurem de confiar en que potser en algún racó del món dos desconeguts trobaran caliu dins el mateix llit, embrutaran els llençols i en acabat continuaran amb les seves carícies fins el moment en que s’hagin de separar per no tornar-se a mirar.
Por!?
Valentía?
Fem-ho tots que son dos díes!

Pecaria d’una generalitzacio indeguda si tot és causa de la banalització del sexe, però en gran part n’és el culpable.

El tren estar a rebosar de gent, com sempre la RENFE va amb 20 minuts de retard i inexplicablement als vagons hi ha una gran massificació d’adolescents. Els morrejos són més llargs que els trams entre estació i estació, la jove parella sembla obligada a demostrar davant de tothom que són una parella super cool, que es poden morrejar a qualsevol lloc encara que el morbo esta una mica qüestionat. El noi comenta amb els seus amics, amb la seva novia davant, que follen cada dia sense parar, que si no li fes fel·lacions, ja l’hauria deixat, com tantes altres noies. La noia assenteix a cada mot de degradació de la seva persona (i no estic dient que fer fel·lacions sigui degradant)… total, el sexe es com una pel·licula X més, on si la noia no fa el que l’home vol, queda malament davant de la societat adolescent.

Aquí està el problema, els joves creuen que s’ha de fer sexe perquè és obligatori. Els agradi o no fer fel·lacions, s’han de fer per tindre content a l’altre. Els agradi o no, han de follar a partir d’un moment determinat de la relació pq aixi és com tots ho fan.

-Haig de perdre la virginitat deu meu!! Tinc 14 anys i ho haig de fer ja per no entrar al grup dels pringats que encara no han tingut ni parella!- Exclama una noia que els mira i somriu als comentaris masclistes dels seus col·legues.

Prou ja de tantes fal·lacies! Cada dia pels mitjans de comunicacio ens diuen com ha de ser la relació perfecte (on per descomptat l’homosexualitat queda en bastant segon pla), les sèries per adolescents es fa sexe perquè si… banal, el sexe banal no dona cap mena de sentit a tot el que des Plató s’ha teoritzat sobre l’amor, aquella paraula, per altra banda, completament desconeguda per la majoria. Embrutem els llençols i no marxem corrents l’un de l’altre per respecte… quantes parelles adolescents ho deixen per culpa de que el noi vol sexe immediatament i la noia li va donant llargues? Què ens obliga a follar cada dia obligatoriament i sense que hi hagi un impuls sexual?

La pornografia ensenya moltes coses, però tambe et fa creure que el que veus és tal qual… molts nois i noies crèixen amb aquesta imatge, que tot és el mateix: Noi entra, es morrejen, es despullen, fan un 69, el noi penetra la noia per la vagina, i  segons quines pel·licules, pel cul, la noia te un orgasme que és completament fals, i despres li llepa la polla fins que el noi es corra.

El sexe no és aixi, no el pots viure així, pq llavors treus tot sentiment d’ell. L’èsser humà és, per desgràcia, molt racional; i amb aquesta visio banal del coit encara s’hi torna més.

Por? No, bombardeig televisiu!

Valentia? No, ascendencia social.

Endavant, però quan un vulgui.

L’únic estímul que hi ha en moltes relacions és el simple fet d’integrar-se en una societat completament inherte emocionalment.