Molt de temps enrere un oftalmòleg polac va crear l’esperanto amb l’esperança de que es convertís en la llengua universal de la humanitat. Per desgràcia l’anglés va començar a guanyar pes en la societat occidental i es va anar ensenyant com a segona (o tercera) llengua en la amjoria dels països, en decriment de la creació del Dr. Ludovic Lazarus Zamenhof. Ha estat una llàstima, ja que l’esperanto és un llenguatge completament nou i, per tant, excempt de connotacions imperialistes.
Actualment sembla que l’anglés ha de ser la llengua del món, però jo penso que hi ha un llengutatge capaç de trencar amb això. Un llenguatge que no entén de traduccions perquè no varia segons l’estat en el que es parla (bé, exceptuant als espanyols que sempre hem de donar la nota). Aquest és el llenguatge dels signes, és a dir, el que parlen els sords muts. En que en baso per afirmar això?
El llenguatge dels signes és no verbal, i com a tal no dóna pas a possibles diferències entre idiomes. No té connotacions liberals ni comunistes, ja que és necessari per a un grup de persones i aquestes poden tenir ideologies, però no influenciaran en els símbols que utilitzin. Permet que dues persones de països diferents s’entenguin a la perfecció sense necessitat d’apendre l’idioma de l’altre. No es sentirien les discussions, ja que no es parla i per tant la violencia verbal desapareixeria, cosa que ens estalviaria bastantes baralles.
Trobo que seria interessant començar a apostar per a aquest llenguatge per tal de que tots puguem entendre’ns perfectament sense un idioma imposat i arribar a aconseguir fer realitat el somni del Doctor Ludovic.
