Terratrémol

La casa es desploma davant meu, tot el que hi tenia desapareix en un minut, impoténcia, desesperació, sé que la meva filla estava a dins en aquell instant horrorós… tot perdut, ella, probablement morta.

Tot al meu voltant denota devastació, la pols encara es manté en suspensió, les cares dels meus veïns deuen ser miralls del que sóc jo. Tothom sembla anar-se’n, però no puc moure’m cap a cap lloc, ella segueix allà sepultada i lentament arrenca un plor. “És ella!” em diu l’esperança perduda, “Corre, segur que encara esta viva!” m’exclama el cap amb alegria.

Corro a la runa i trec tantes pedres com puc. – Tranquil·la! Jo estic aqui filla!- la força surt de cada capil·lar del meu cos castigat, necessito veure-la, almenys abans que mori, sentir la seva mà encara calenta i intentar transmete-li serenitat.

Els plors han cesat. Un no ben fort ressona per la capital.

Envoltada per una bogeria sumada a la impoténcia, retiro les restes de mobles, parets, llibres i elctrodoméstics… i al fons, en la foscor més impenetrable, al final hi veig la seva mà, moribunda, movent-se sense força de costat a costat. Els veïns m’ajuden a poder-li donar una mort com cal, entre braços d’aquells que l’estimen.

Ella ha mort, però entre llàgrimes penso que almenys li he vist el rostre durant la seva agonia final.

Dies més tard m’entero que segons uns desgraciats afincats en les seves cases plenes d’opuléncia, ens mereixiem aquest càstig per ser haitians. La misèria ens envolta, el menjar ja no hi és, voldria estar a la tomba on la meva filla vaig deixar.

I ens estranyem?

Des de fa un any que van sortint noticies sobre violacions comeses per menors d’edat. Per desgràcia aquesta setmana ha ressonat encara mes pels dos casos, cosa semblant va passar amb el bulling quan van sorgir un parell de noticies i de cop i volta a tots el mitjans d’informació van sortir noticies de casos que dia rere dia es multiplicaven. I ara toca amb aquest tema tan doloros… Tot i això no se de que ens estranyem quan els adolescents i preadolescents són unes persones molt manipulables i la televisió els està dia rere dia fent-los entendre que si no fas sexe ets un pringat.

No sóc un moralista però s’ha arribat a un punt on sembla que els que son guais han de fer sexe a totes hores, enriure-se’n dels altres, ser heterosexuals, ser uns vagos, emborratxar-se fins a perdre el sentit, fumar porros a totes hores i passar dels professors (i si els maltractes en públic millor). Ho sento molt pero si es planteja el jovent com el mirall de la societat fem pena, encara que no cal que ens mirem a un mirall per veureu-ho.

Per sort sempre hi ha l’esperança de que un grup no cregui que ha de ser aixi i no es deixi influenciar.

L’altre qüestió és la llei del menor, fins quan els menors de 13 anys podran delinquir i sortir mes o menys impunes? És una vergonya que la violació no estigui considerada a l’alçada de crims com l’assasinat.