Avorrits d’Esperit

Hi ha persones amb una vida tan poc interessant que el seu esperit s’avorreix, amb esperit em refereixo a la imaginació, a la reflexió, a la creativitat i l’autocrítica. Cosa que els porta inconscientment a pensar coses la mar d’estranyes que ni li ve ni li va.

Ella mirava el cel de l’escriptori del seu PC sense saber ben bé què carai fer. El seu esperit va fer un badall ben gran, d’on començaren a sorgir mots incomprensibles. Poc a poc el seu cervell començava a endinsar-se a l’horitzó tot pensant a qui destrossar la vida. El seu ja no era un esperit pobre, sinó avorrit per la rutina, tant que la seva vida girava al voltant de crear rumors per entretenir-se d’alguna manera… però sempre rumors de persones amb qui ni es parla. Obre internet i d’entre totes les seves “amistats” de les xarxes socials cerca la seva pròxima víctima. Allà la té! Avui correrà pels carrers del barri que el Conjuntbuit i el Crític de Cine mantenen una tòrrida relació amb la filla de la peixatera. De sobte em desperto mig preocupat, i si era cert? Però al veure’m al llit entre suors estiuenques comprenc que tot era un somni.

Malgrat tot, una situació com aquesta es podria donar i es dóna massa sovint. Les persones d’esperit avorrit és un grup que creix per moments producte d’una mescla de l’antic safareig, les xarxes socials, la rutina i les ganes de fer-se veure. Aquesta gent no és del tot conscient de com pot arribar a fer mal a la resta de les persones ja que només busquen entretenir-se una estona, i com la televisió els ha ensenyat que la discussió i els rumors són la millor medicina ho posa en pràctica en viu i en directe. El problema el tenim si ens ho creiem o si li donem importància, perquè aleshores aquest tipus de persona es creu interessant, alimentant-la en un cercle viciós sense cap mena de final, una roda de mentires que l’únic que fa és atacar el nostre esperit debilitant-lo fins absorbir-lo, pansint-lo fins a la putrefacció i de les restes dels cucs sorgeix un nou esperit avorrit.

Com se’l pot combatre?

Mantenint-nos actius creativament. Llegir, escriure, dibuixar, dialogar profundament… qualsevol cosa abans de deixar-se engolir per aquests monstres de la societat actual, ombres negres que fan de les nostres alegries la nostra desgràcia, ombres pesades que s’arrosseguen pels carrers utilitzant la virtut de l’observació per fer el mal, cucs pudents afamats d’esperits actius com zombis a la recerca de cervells vius. Compte! Allà estan, ben a l’aguait i preparats per atacar… potser tu ets el següent i no serà un somni.

Diari de supervivència urbana

Capítol II: Presentació i quelcom més.

El nostre protagonista és un noi jove, pròxim a la trentena, que viu a les afores de Barcelona, en una de les tantes ciutats dormitori de l’àrea metropolitana. És estudiant de tardes a la UB, i pels matins treballa per tal de poder pagar-se el lloguer, els estudis i la vida social que té. Ell es diu Jaume, té parella i comparteix pis amb dues persones més en situació semblant a la seva.

Com a bon estudiant en Jaume no té carnet de conduir, així que dia rere dia es desplaça amb el maleït transport públic barceloní (tal com ell l’anomena). Després de més de deu anys anant amunt i avall per tot arreu, ja fos en tren, metro, ferrocarrils, bus, tranvía… ha descobert i analitzat les parts positives i negtives de cadascú, fent-se una petita llista mental que utilitza cada cop que es veu davant la possibilitat d’escollir entre varies opcions com tornar a casa.

Plou molt, és dimecres i són les sis de la tarda. En Jaume es troba al mig de plaça Catalunya i pensa com pot tornar… la seva llista apareix, des d’aquesta plaça el millor és el tren per tornar a casa; però està plovent, així que agafar el metro és el més sensat, encara que aniràs una mica apretat.

Són la una de la matinada, un divendres, el metro tancarà a les dues, però a prop hi ha una parada de bus nit. En Jaume no s’ho pensa dues vegades, agafa el bus. Abans prefereix esperar un quart d’hora al carrer que tornar a casa envoltat de borratxos liant-la dins els vagons. Masses experiències viscudes de joves encocats trencant seients, borratxos intentant entrar a la cabina del conductor o baralles entre mascles gelosos pel creuament de mirades entre un i la parella de l’altre.

La recomanació d’en Jaume davant cada situació diferent és la següent:

– Quan et dirigeixis cap a alguna banda pensa si és de dia, aleshores no agafis mai el bus perque el caos viari barceloní no et permetrà arribar a l’hora; si fa sol, aleshores, en cas de poder, agafar el tren que no anirà tan endarrerit; si és de nit, si juga el barça… és molt important fer un anàlisis ràpid, perquè sinò et pots trobar que t’has precipitat i portes mitja hora a l’andana del tren mentres veus passar metros buits cada dos minuts.

Diari de supervivència urbana…

Nova secció per començar el mes de Març, potser cada inici de mes tractaré un tema de supervivència urbana. Què vol dir això? Doncs donaré consells, uns millors que d’altres, per poder suportar aquelles petites coses torracollons que es viu dia a dia a la ciutat.

CAPÍTOL 1R: Hola coneixes a Inspiración?

Plaça de Catalunya, Rambla Just Oliveres, Plaça Universitat… qualsevol lloc transitable, una tarda entre setmana, uns nois i unes noies armats amb carpetes impedint el pas als vianants. Què volen? una firma, dades bancàries, en fi, que paguis.

Et miren des de lluny, els fas mala cara? Marxes corrents? Què pots respondre?

– Hola coneixes a greenpeace?

– Si, però estic en una època nihilista i només crec en mi mateix, de fet si fos per mi preferirira que tot se n’anés a la merda… crec que això seria el millor per a la naturalesa.

– Hola coneixes a Inspiración?

-A aquella musa que ve quan li surt dels ovaris i em desgracia el son? Si hi tan! Si la trobes, digues-li que torni perquè haig de renovar el blog!

– Hola tens més de 21 anys? Treballes?

– Si i no, gràcies per recordar-m’ho…

– Hola!

– Ho sento tinc molta pressa!

– Jo també! (resposta que et fa)

– Doncs si també tens pressa no em molestis!

– Hola!

– …

– Hola!?

– …

– (Al quart hola) Què no veus que sóc mut!!!

Altres respostes:

– Tinc un exàmen! Je ne suis pas d’ici! I don’t speak spanish! Al de més avall ja li he dit que em deixeu en pau d’una puta vegada! Ja dono diners a tres ONG més!

Tot i que el més senzill és portar la música a tota castanya a les orelles i passar d’ells encara que et barrin el pas, cosa que crec que seria denunciable i tot! Tanta llei del civisme i no regulen a aquests pobres explotats!

Nota final: No aneu mai a la parada de metro de la L1 de plaça Catalunya un dia de pluja, és horroròs!