Sobre el Ritme

Al llarg de la meva curta vida he dedicat moltes hores lliures a la percussió. Diuen que el ritme és quelcom inherent en l’ésser humà, sols hem de pensar que tenim dins nostre una claqueta quasi perfecte, el cor, que marca tota la resta del cos (com per exemple la respiració). Però com es pot descriure el ritme?

De tots els instruments que existeixen i existiran, els de percussió sempre han sigut els més llaminers. I amb llaminers em refereixo a que tothom es veu capacitat per tocar un tabal malgrat no tenir cap mena de noció, cosa que aplaudeixo encara que a mesura que hom comença a comprar altres instruments com ara els bongos, que necessiten una tècnica determinada per no fer-los malbé, ja no fa tanta gràcia. I per què no? A cas se us passaria pel cap tocar un violí sense saber ni com s’agafa l’arquet? … però tornem al ritme.

Tal com deia, tothom pot agafar i fer percussió. Per molt que ens creiem arrítmics segur que més d’un cop us heu trobat picant sobre la taula inconscientment. I aquí està el punt central i l’inici de la reflexió. És el ritme quelcom instintiu?

A l’inici del post deia que el propi cos humà té una claqueta, això fa que sense pensar estiguem constantment marcant un ritme i que el cos es mogui seguint els compassos del cor. Caminant vas a un pas marcat que s’accelera i desaccelera segons les necessitats impulsives de l’entorn. Per tant, sembla clara la resposta: si, és el ritme una cosa instintiva i primària.

Però potser no és així.

Al seguir un compàs et mous dins de l’àmbit de les matemàtiques, 120, 115, 100… tot són números que marquen la freqüència del tic-tac. A més, quan comences a tocar hi ha una sèrie que es va repetint, una base dins de la qual s’emmarca el que anomenaré “cançó”, i que si te la saltes fa perdre tot el sentit al que s’esta fent. Aleshores, això em porta a pensar que no només és el ritme instintiu, sinó que és lògic i sobretot ordenat. Encara que la percussió existia abans que les matemàtiques.

En fi, després d’aquesta breu reflexió que podria haver sigut molt més extensa i aprofundir molt més en les dues vessants del ritme, cal redirigir-la, com a final, cap a una altra banda. Cap a les sensacions de tocar un instrument de percussió.

De totes les experiències que he tingut al llarg de la meva vida, hi ha dues que sempre agrairé (entre altres): pujar d’alt d’un escenari i tocar un tabal. Pel que fa a la segona és una de les coses que recomanaria a tothom, ja que la llibertat que es sent al tenir unes baquetes a les mans i poder crear conjuntament amb altres persones una “cançó” et porta a oblidar per uns instants el pes de la rutina i les preocupacions. La satisfacció d’acabar una tabalada, on els errors han sigut mínims i amb gent de totes les edats que potser no s’haguessin conegut mai, és indescriptible… és com si fos el final d’una tragèdia àtica, una bacanal de sensacions.

El ritme és la unió perfecte de l’esperit dionisíac i apol·lini.

Un exemple de…

COM PASSAR EL PONT FENT QUELCOM CREATIU

Bé companys lectors, demà comença per a molts un llarg pont i dins de la meva secció vull mostrar-vos un video que vaig rebre fara cosa d’una setmana. És una feina molt gran fer-lo, ja que tot passa en el mateix pla, i són quatre minuts on tot esta lligat quasi perfecte. És d’un grup d’estudiants canadencs i la cançó és de Black Eyed Peas. Espero que us agradi i us animeu a fer quelcom semblant si no teniu res a fer durant aquests dies de festa.

Que es l’Skacore?

Fa uns quants ja, i gracies al meu germa, va caure a les meves mans un CD de Catch22. Aquest grup em va introduir en un nou mon musical desconegut per a moltes persones: L’Skacore. Aquest tipus de musica sorgit als anys 90 a EUA, barreja el punk-rock i el hardcore melodic america amb els vents i alguns arranjaments de l’Ska. Explicada la “teoria” passem a presentar alguns grups:

(Hard to impress)

Catch 22, un grup de Nova Jersey que va iniciar, en certa mesura, aquest estil. Amb el pas dels anys van variar la seva contundencia fins a fer un rock mesclat amb ska. Com sempre en el mon de la musica, si vols viure d’ella has de fer quelcom que vengui.

(that will be the day)

Streetlight Manifesto, un grup de Nova Jersey que va sorgir d’una part dels integrants de Catch 22 per continuar amb el projecte que havien iniciat en aquell grup. Streetlight es un grup amb uns musics prou bons com per fer canvis a mitja canço bastant increibles o jugar amb silencis en contratemps. No porten gaires anys en escena, per tant encara queda molt per veure.

(Human Piñata)

Per acabar parlarem de Voodoo Glow Skulls, un grup californià que te un estil molt diferent al dels altres dos grups, es podria dir que aquest grup fa una barreja mes clara i no es desvia tant cap a l’ska. Les seves cançons tenen un so mes proper a grups de hardcore com Pennywise o Propagandhi amb la inclusio dels vents per donar-li encara més força. Una part dels membres de la banda són d’origen mexica, cosa que els ha portat a fer cançons en espanyol.

En aquest post no m’he fixat en les lletres de les cançons, de que parlen ni si els grups son liberals, conservadors o peixos que floten sobre núvols de color rosa… despres d’una adolescencia fortament polititzada musicalment, ara tan sols aprecio allo que m’agrada pel que fa al so, lluny d’apreciar les lletres. Igual que hi ha grups de punk antisistema bons, segur que de feixistes en pot haver algun, la música que fas no es mes bona segons els teus ideals.

Brams.

El 1990 va neixer al bergueda un grup de musica punk i rock catala que em va marcar part de la preadolescencia i adolscencia…. es deia Brams.

Aquesta gent tenia lletres de caire independentista, cosa que ara no comparteixo, i d’altres més critiques o a favor de la festa, que encara segueixo compartint. Era un grup, com tots, que va començar amb uns ritmes i unes lletres bastant radicals, pero que amb el pas del temps i amb les ansies de vendre més i poder viure de la musica, van anant perdent. Els seus ultims discos fan pena i potser per aixo es van separar.

No es pot viure de la musica si no et vens a les discografiques majoritaries? La cultura musical del pais ha d’estar sempre en mans d’aquesta gent i de la SGAE?

be, per il·lustrar aquest petit post volia posar una video, pero tots els que sortien eren de caire nyonyo-indepe… poso la lletra per si algu li interessa:

Goigs a Sant Hilari

Re
Reunits per inèrcia, junts per vocació,
ens plantegem el repte de l´alcoholització,
Sol La	 Re
tots torrats és la nostra preocupació.

Com cada divendres cal sortir de nit
i agafar una merda fins dilluns al matí
i llavors ens plantejarem seguir.

Sol La
I NO EN VOLEM PAS CAP
Re
QUE NO VAGI BORRATXO
I NO EN VOLEM PAS CAP
QUE VAGI SERÉ

Som uns grans alcohòlics, ho reconeixem,
no ens fa cap vergonya i ens en vanagloriem,
perquè creiem, ja que és un bon plantejament.

Proposo l´alcoholèmia, total i col•lectiva
serà la merda pòstuma i la definitiva
i amb sentit de papa reivindicativa.

Que Sant Heribert beneeixi aquest concert,
que Santa Modesta beneeixi aquesta festa,
que Sant Guillem beneeixi tot el vi que beurem.

Que Sant Agapit ens porti fins el llit,
que Santa Ciriaca ens consoli la ressaca,
tingueu pietat de mi, aquesta nit vaig torrat.

Re Sol 
SANT HILARI, SANT HILARI,
La Re
FILL DE PUTA QUI NO SE L´ACABI. 

Esperant el gran dia amb anhel, la gran batalla… demano disculpes pel nivell pero els examens son primordials.