La Filosofia a Batxillerat

Aquest cap de setmana he estat d’excursió amb infants i un grup de monitors i monitores, dels quals tres en breus tindran la selectivitat. Aquest aprofitaven el temps lliure per estudiar i preparar una de les pitjor èpoques d’exàmens de la vida de l’estudiant. Entre les matèries, Història de la Filosofia. Dels resums que duia una de les monitores vaig recordar com s’explicava de malament alguns autors.

– Ei, em pots ajudar amb Nietszsche?

– Cap problema… ufff, tot això de l’etern retorn està fatal!

– És el resum del llibre…

– Doncs és una molt mala lectura. […]

– Crec que passaré a estudiar una altra cosa.

Aquest diàleg es va donar el dissabte per la tarda i de cop em van venir records del batxillerat. Records d’una matèria que en alguns moments no arribava a entendre el que s’explicava: La Història de la Filosofia.

Entenc perfectament que en un curs no hi hagi temps d’ensenyar i mostrar com va avançant el pensament des de l’escola de Milet a Habbermas o Vattimo, però almenys els sis o set autors on es pretén aprofundir haurien d’estar ben explicats. Posaré dos exemples que més tard durant la carrera he vist com de malament m’havien ensenyat: Aristòtil i Nietzsche.

El cas d’Aristòtil potser és només problema del professor que tenia. Durant tot el curs vaig suspendre l’examen d’aquest pensador macedoni al no entendre el funcionament del primer motor immòbil. Cada cop que se’m preguntava què en pensava d’això responia que no entenia com quelcom immòbil pogués produir moviment. En cap moment vaig obtenir la resposta, només un 0 en aquella pregunta. Després arribes a la facultat i t’expliquen la metafísica aristotèlica dient-te que el motor immòbil és intel·ligència pura, i que la resta de cercles i matèria es mouen per si soles per tal d’arribar fins a aquesta intel·ligència pura. És a dir: al ser quelcom “immaterial” no es mou i és la resta qui es mou al voler arribar a ser com el motor immòbil. Tan costava dir-me això i no deixar-me amb el dubte durant tot un curs?

Pel que fa a Nietzsche tot ve donat pels llibres de text. El pensament d’aquest s’ha d’explicar amb una mica de base històrica. No es pot entendre a Nietzsche ni Marx sense passar per Hegel, i no es pot parlar de Hegel sense passar per Kant. El final de la modernitat no es pot entendre de cap manera si no es parla de la modernitat (es sol passar de l’inici: Descartes i Hume; al final obviant la Il·lustració i el romanticisme). Primer error.

Per altra banda el resum que es fa de Nietzsche sol fer-se complicat d’entendre per la falta de correlació que se li dona al seu pensament. És a dir els temes principals s’enumeren i s’expliquen com si no tinguessin relació entre ells. Segon error. A partir del “Naixement de la Tragèdia” és d’on Nietzsche comença a reflexionar sobre la ètica i la moral judeo-crisitana, la crítica que fa a Sòcrates-Plató porta a parlar de la figura del camell. La crítica que fa al nihilisme modern porta a parlar del lleó. L’intent de tornar a redreçar la balança entre l’esperit apol·lini i el dionisíac porta a la transvaloració de valors, a la figura del nen com a nihilisme constructiu. I l’últim error que hi ha és fe creure als estudiants de batxillerat que l’Etern Retorn vol dir que Nietzsche creu en el destí i s’aferra a ell, cosa que dista molt si es té en compte que l’utilitza com a metàfora per fer veure que de vida només hi ha una i cal apreciar-la. I no vaig llegir-me l’apartat de la voluntat de poder per por, la veritat.

Aquí només he il·lustrat un parell d’exemples, encara que si entréssim en la resta de filòsofs segurament la llista de problemes i errors aniria en augment. Amb això només volia fer denotar el fet que en el batxillerat hi ha errors en les matèries, ja que segurament no només passa en filosofia, que més valdria canviar per tal de tenir una educació de major qualitat. Una cosa és simplificar el temari per fer-lo més entenedor i l’altre modificar-lo.

Va de Finals.

Durant el segle XX s’han enunciat el final de la història, de la filosofia, de l’home, de l’art… com si fos una moda macabra dels pensadors postmoderns. El problema està que totes aquestes morts es poden resumir en una de sola: El de la Metafísica.

Explicar el final de la Metafísica Occidental és molt complicat en una entrada de blog, tot i així ho intentaré resumir el màxim de bé possible. Per fer-ho cal mirar molt enrere en la nostra història un segon. Tota la metafísica va començar amb el poema de Parmènides sobre el ser, a partir d’això es va iniciar la reflexió entorn el ser de les coses, l’ontologia, sobre quin és el seu principi i la naturalesa d’aquest principi. I el nostre estimadíssim Plató va ser el que va acabar de liar la troca amb la seva teoria de les idees, donant el cop d’efecte necessari per alimentar el pensament religiós amb fonament teòric-”racional”. Fins aquí el mini-resum de tota la història del pensament antic.

Per no avorrir amb un llarg recorregut sobre l’evolució del pensament que passa per Aristòtil, Plotino, Sant Tomàs, Descartes, Hume, Kant, Hegel… ens situarem al final del segle XIX amb Nietzsche. El pensador alemany va anunciar la mort de déu, aquest anunci el planteja al Zaratustra com un assassinat de la societat occidental necessari al haver-hi un canvi en la mentalitat a causa del progrés. És a dir, déu no ha mort de vell, sinó que som nosaltres els que hem vist que pensar en ell és quelcom caduc. Després d’això comença una llarga reflexió dins de la postmodernitat i el nihilisme, però un nihilisme destructiu on ja no existeix cap veritat absoluta, cap ideal, i per tan res a fer (la mort de la història, etc.), no. En aquest punt hi ha dos camins a escollir, tal com ens plantejava la deessa de Parmènides, refundar la Metafísica o aniquilar-la per crear un nou pensament adient amb el temps que vivim. I aqui apareix una figura dimonitzada per molts: Heidegger.

Heidegger va teoritzar el final de la metafísica com a apertura. Segons ell no es podia parlar del Ser des de la totalitat del món al ser impossible i aleshores va començar a reflexionar sobre l’ontologia del Ser des de la pròpia existència. Dins de la nostra existència hi ha una sola cosa evident: que som ser per a la mort. O sigui que som persones finites i per això el Ser també ho ha de ser. Què comporta tot això? Que hi ha un canvi de perspectiva on la Metafísica careix de sentit, per una banda, i que els valors que s’extreien d’ella ja no valen per una banda, i que només la Història és allò no finit, malgrat que cada època la interpreti segons li sembli.

Seguim avançant en el segle XX, l’hermenèutica i el post-estructuralisme agafarà el testimoni heideggerià per teoritzar partint de la Història. Derrida i Deleuze per una banda es dirigiran cap als clàssics per fer una relectura intentant fer parlar tot allò silenciat en els textos per segles de metafísica cristiana. L’hermenèutica dirigirà l’òptica cap a intentar donar a la societat alguna mena de fonament a l’ètica i la política postmoderna tenint en compte aquells valors que durant la Història s’han mantingut i reflexionant perquè no han patit gaire modificacions. Tot això sembla apuntar cap a Hegel i la seva visió de la Història, i no seria una mala intuïció.

Tota aquesta evolució que he resumit no és gratuïta, el final de la Metafísica és el final de la Filosofia com sempre ha sigut coneguda, cosa que teoritza actualment Gianni Vattimo agafant el relleu de tot el pensament continental del segle XX. A partir d’aquest punt el filòsof pot començar a crear, fer nihilisme constructiu on la veritat, malgrat a estar subjecte al moment en que ens trobem i per tant no pot ser possible una veritat 100% objectiva. I ni tan sols l’art (com deia Heidegger) o la ciència, el progrés és present, això vol dir que el que avui és cert en ciència, demà potser no ho és a causa d’aquest progrés. Però pot crear noves perspectives sense intentar superar la Metafísica, ja que això seria continuar amb el joc dialectal. Un exemple d’això seria advertir que les religions no tenen cap mena de sentit, però que hi ha valors com el respecte o la solidaritat que caldria marcar com a necessaris per a la societat malgrat semblar oblidats per l’individualisme alimentat pel capitalisme.

Tots aquests finals són el final dels ideals utòpics, de la mala lectura de Parmènides per part de Plató que tan de mal ha fet durant segles, de l’idealisme, per fer del nihilisme quelcom productiu tenint sempre present la finitud de la nostra existència i el que la Història ens pot encara ensenyar, una mirada cap a enrere per encarar el futur amb certa esperança de poder canviar encara alguna cosa.

Perquè és tan important la teoria de Darwin?

En resposta a Yop al comentari del post sobre Darwin i veient que molta gent consulta aquest blog pel només per aquella antiga entrada (serà per l’any Darwin?), intentaré respondre.

La teoria de l’evolució suposa un canvi en la cosmovisió de la Europa Occidental. Fins aleshores l’home havia estat creat per déu juntament amb totes les altres espècies i la historia natural havia estat sempre la mateixa (el creacionisme defensa això). Igual que la teoria de Giordano Bruno i Galileu sobre el moviment dels astres, amb la destrucció de la teoria geocèntrica i la crisi del pensament cristià on es creia que la terra era plana, envoltada d’esferes celestes i amb un déu omnipresent a l’exterior que es comunicava amb l’home mitjançant a Jesús i la biblia, amb l’evolucionisme es trencava la creeença de que la naturalesa era immutable, cosa que juntament amb el pensament cristià feia veure la naturalesa perfecte i dirigida cap a la humanitat.

Per tant la teoria de Darwin va topar, i encara topa, amb els dogmatismes de l’esglèsia, demostrant que la bíblia no és més que un mite, una mentida que s’ha imposat a la força a arreu del món.

Tot i aixó, s’ha de dir que la teoria de Darwin es fruit del pensament victoria de la època, en un altre àmbit cultural aquesta teoria no hagués sigut pensada així. M’explico, la època victoriana esta marcada pel contrast entre les classes obreres i els burgesos i nobles que vivien molt bé, o sigui que aquests últims són l’espècie més ben adaptada al medi industrial (aquí m’estic posant un fil de discussió on els meus comentaristes se’m menjaran…).

Per resumir: la teoria és important perque suposa un gran canvi en la visió de la història, la humanitat i la religió. No obstant, i dins del meu pensament, s’ha de tenir en compte que la demostració d’aquesta no significa que la realitat sigui necessàriament així i que no tot és gràcies a Darwin, els genis són productes del temps en que viuen i si no hagués sigut ell un altre hagués aparegut amb prou lògica com per veure certes evidències.

Faula nietzscheana

En algún apartado rincón del universo centelleante, desparramado en innumerables sistemas solares, hubo una vez un astro donde animales inteligentes inventaron el conocimiento. Ese fue el minuto más altanero i falaz de la “Historia Universal”: pero, a fin de cuentas, solo un minuto. Tras breves respiraciones de la naturaleza, el astro se heló y los animales inteligentes hubieron de perecer. Alguien podría inventar una fábula semejante pero, con todo, no habría ilustrado suficientemente cuán lastimoso, cuán sombrío y caduco, cuán estéril y arbitrario es el estado en el que se presenta el intelecto humano dentro de la naturaleza.

Sobre verdad y mentira en el sentido extramoral, pàg.1.  F. Nietzsche.

Aquest text va ser el primer que em vaig llegir d’aquest pensador alemany, i, al meu entendre, es un dels millors textos que ha fet, quan me’ls hagi llegit tots potser canvio d’opinio.

A partir d’aquest text extreiem varies preguntes… Què és l’intelecte humà? Quin impacte ha tingut aquest sobre la naturalesa? On queda la veritat si diem que el coneixement es inventat?

Què no és Nietzsche?

Per qui diu o afirma que Friedrich Nietzsche era nazi…

1. Friedrich Nietzsche va morir el 1900, o sigui uns vint anys abans de l’inici del nacionalsocialisme.
2. Te diversos textos on afirma una vegada i una altra que ell no es ni sera mai alemany, que ell es considera un noble polac.
3. La seva germana va manipular els textos d’aquest, va extreure tot l’antisemitisme obviant l’anticristanisme, encara que F. Nietzsche seria un anti tota religio… tot i que en un principi anava a estudiar teologia. És molt senzill escriure un text i fer-lo passar per un d’aquest pensador. Com a mostra d’aixo, es va publicar un text sobre el poder sota el nom de la seva figura quan ell no havia pensat fer-ho.
4. El filosof del nazisme no és Nietzsche, és un alemany del qual no recordo el seu nom (es el q passa quan no escrius els apunts correctament)

Pels qui consideren que Nietzsche era nihilista…

1. Es considera més aviat un pensador vitalista… en tota la seva obra recorda que la vida s’ha d’afirmar i no negar.
2. La figura del lleo representa el nihilisme europeu d’aleshores, europa estava en crisis de valors culturals. Ell es considera un nen, un creador que te tota la vida per endavant… un creador mai sera un nihilista, seria una contradiccio.