Nihilisme Constructiu

La gràcia d’un castell de sorra està en que un cop ensorrat, al reconstruir-lo segurament hi haurà grans de sorra nous i, per tant, el castell mai serà igual.

A finals del segle XIX el nihilisme radical dominava gran part del discurs filosòfic d’Europa, cosa que va portar a Nietzsche a criticar-lo i parlar de nihilisme constructiu. Quina és la diferència? Els primers només destrueixen els discursos per quedar-se en el no-res, és a dir, el no-res és el fonament del seu plantejament, són el lleó que acaba amb el camell. En canvi, el segon ve a ser el nen, aquell que juga amb la moral i cosmovisió que en un principi li ha sigut imposat, modificant les normes, és a dir, aquell que del no-res construeix nous jocs.

Això ha sigut un resum molt curt i ràpid de dues de les tres figures de Nietzsche… potser massa curt, però el que interessa aquí no és parlar d’això, sinó de la figura del nen.

Per una altra banda podríem fer un breu recordatori de Kant, de fet de l’únic que m’ha interessat de tota la seva filosofia. Segons el xinés Konigsberg, tot filòsof ha de passar per una etapa d’escepticisme on es posa en suspensió de judici tot el que s’ha aprés per tal de poder crear un nou pensament.

Per poder fer del nihilisme quelcom constructiu és necessari primer destruir el teu propi pensament, pensament que està influenciat per un moment històric, una cultura, una educació, l’entorn social… per tant, s’ha de destruir també totes aquestes influències. Per exemple: sóc català, d’una ciutat més aviat obrera, formo part del postmodernisme, de família en certa mesura cristiana i d’un entorn d’amistats majoritàriament d’esquerres. Anem per passos…

Sóc català, tinc una llengua i una cultura determinada. Vaig ser nacionalista una part de la meva vida, ho reconec, però quan es viatja s’obren les fronteres i descobreixes que les línies imaginàries s’esvaeixen. No renego de les meves arrels, sinó no escriuria en català, però un se n’adona que hi ha certes tradicions que manquen de sentit i que ser d’un lloc o d’un altre no hauria de comportar un conflicte, ans el contrari. O sigui, m’agrada Catalunya, però Milhau, Carcassone, Leuven, Antwerpen, Benasque, Granada… també. Diem que els catalans som treballadors, però n’he vist de gent treballadora i orgullosa per tot arreu. Encara que soni a tòpic, jo sóc humà, un animal social que no entén les fronteres imposades en el passat per emperadors, senyors feudals i reis.

Sóc d’una ciutat obrera, cosa que em fa tenir una ment una mica més oberta que aquelles persones que viuen en pobles perduts en el Pirineu. En una conversa amb un bon amic, aquest em comentava que tenia una teoria sobre la gent de poble, que en certa mesura subscric. La teoria era la següent: Segons com sigui la vall on està el poble, la gent serà més oberta o tancada, vall oberta=gent oberta i a la inversa, teoria que cau en una generalització indeguda que segurament és senzilla de refutar. Gallecs, andalusos, murcians, gent d’arreu del món… aquests són els meus veïns. No obstant, tinc certes reticències. La vida a la meva ciutat és una macedònia de cultures, cosa positiva, però la vida a la ciutat té contres que de tant en tant recordo en el blog. Odio la ciutat i alhora l’admiro. L’odio perquè la gent sol ser molt individualista, encegada pel consumisme i preocupada solament en els seus problemes. L’odio perquè la pobresa es fa molt visible i saps que poca cosa hi pots fer per canviar-ho. Però l’admiro perquè veig que més de 200 mil persones poden conviure sense matar-se, perquè si algú necessita ajuda la resta se l’ofereix, perquè em dóna peu a pensar que alguna cosa pot canviar, malgrat tot. Això si, vaig a Barcelona i tot el que admiro s’esvaeix ràpidament, potser perquè no hi visc.

Postmodernitat… diuen que la filosofia ha mort… però seguim influenciats pels discursos actuals. Què és la postmodernitat? És el final del a metafísica, per fi! És adonar-se que la història i l’art es llegeix des de la perspectiva del present, és saber que la història l’escriuen els vencedors i cal saber el punt de vista dels perdedors i oprimits, és la desesperació de veure com de difícil és trobar una alternativa factible al capitalisme, és el triomf de la doxa sobre el logos, és la física dels mons múltiples, és el progrés científic que doni beneficis per damunt de tot… La postmodernitat és un canvi de paradigma en el pensament que va començar en Nietzsche i la mort de déu. Estem en un impàs entre la modernitat i la següent cosa que sorgeixi, cosa que ens fa anar una “mica” perduts. La modernitat va començar amb Descartes, on hi havia una piràmide on a la punta hi havia el jo. Però el jo ha perdut importància després de Freud i Foucault. No tenim déu, el subjecte no és tan pur com crèiem, la moral està immersa en el relativisme… tots els fonaments de la filosofia des de Plató a fer punyetes. Això és la postmodernitat! Benvinguda sigui si per fi deixem de reformular la teoria de les idees una vegada rere altra que tan de mal ens ha fet!

On queda el cristianisme? Quan em van dir que els reis mags eren els pares vaig arribar a la gran conclusió que déu també se l’havien inventat els pares. Sobre la moral cristiana… en fi, ja ho vaig dir fa poc, en comptes de donar almoina, per què no intentem que els pobres puguin treballar? Ja sé que actualment és difícil, però quan de temps fa que hi ha cristianisme en el nostre país? Vattimo proposa fer un cristianisme ateu, agafar les màximes morals com a forma de vida… no sé que dir-te, arribar verge al matrimoni ja no es porta gaire. Una fe que alimenta la societat del patriarcat no és gaire positiva per la dona. L’únic que ens pot oferir el cristianisme és una sèrie de normes a modificar de soca-rel, a transvalorar.

Pel que fa al pensament d’esquerres, me sobren paraules… Marx és molt interessant, sí, però ja no estem en la modernitat i per això les seves propostes d’alternativa al capitalisme no són factibles. Com pots acabar amb el consumisme sense que la immensa majoria se’t tiri al coll? Suposo que això és com les quatre erres (reduir, reparar, reutilitzar i reciclar), és necessari crear consciència, però crec que ho tenim ben difícil. L’esquerra té un gran dilema: defensem l’estat del benestar o cerquem una alternativa factible al capitalisme?

I a partir d’aquí a començar a crear, no és una cosa d’un dia… més aviat d’anys. Però les bases poc a poc aniran essent criticades per poder formar una cosa nova capaç de tancar aquesta voràgine subjectivista en que s’ha convertit la postmodernitat enfonsada en el nihilisme radical. O serà que Nietzsche ha perdut? Si fos així… què carai ha estat fent la filosofia durant més d’un segle? No-res?

4 comments on “Nihilisme Constructiu

  1. Crític de cine ha dit:

    Aquí no estic gens d’acord. Sí, Nietzsche s’equivocava.
    Perquè quelcom esdevingui constructiu no és necessari destruir totes les nostres creences i aprenentatges, sinó que es tracta d’assimilar tots els conceptes, idees i creences que ens arriben i mirar de trobar el seu lloc en el nostre mapa mental. Es tracta de transformar a partir de l’experiència. No pots crear un sistema comunista si no saps el què és el capitalisme. No pots dir que SÍ si no saps el què vol dir NO. En comptes de destruir i construir, el millor és transformar!!!

  2. bondiabonsol ha dit:

    Sort que ens queden filosofs,els necessitem ens tenen que ajudar a seguir en aquest “embolic de societat on ens trobem”, ja massa gent sense il.lussio per continuar o per començar, això no pot seguir així necessitem nous plantejaments,perque encara que no agradi a molts som un ramat , fan faltanous pensadors, que ajudin a la gent a saber questionar, pensar, resoldre, crear, conviure, parlar, tot el contrari dels personatges que ara ens envolten, estan obsolets, i tan sols busquen el contrari, la sort es que …encara hi ha gent estudiant filosofia i els….GRANS filosofs per seguir pensant……

  3. bondiabonsol ha dit:

    bondiabonsol/Ruka

  4. conjuntbuit ha dit:

    Crític no estic d’acord amb tu en certa mesura. Per una banda s’ha d’aprendre i assolir dominar certs conceptes, d’acord, però un cop apresos el millor és destruir-los per poder reconstruir els conceptes. Clar que si no conec el capitalisme no puc criticar els seus fonaments i pensar un nou sistema… però la crítica portada fins al límit és la destrucció per tornar a construir. Crec que és molt millor que transformar, que s’ha vist que no porta enlloc.
    Descartes quan va escriure el discurs del mètode va trencar tots els motlles del pensament fins aleshores, per exemple. El pas del mite al logos no va ser una transformació, sinó la destrucció dels mites…
    Bondiabonsol/Ruka: Cada cop es diu més que la filosofia ha mort… això és un exemple que potser Nietzsche ha perdut i el nihilisme radical ha guanyat deixant-nos a mercè del sistema dominant… potser hem arribat al final de la història en tant que ja no hi ha possibilitat de canvi radical en el sistema, cosa que lligo al contrargument cap al crític, transformar només serveix per fer que el capitalisme segueixi existint.
    Tal com he dit en l’entrada, no es tracta de partir de cero completament, sinó agafar les runes i aixecar un nou castell de sorra que tard o d’hora serà emportat pel mar…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s