El Telèfon

A vegades és molt millor no posar cara a allò que més anheles, més que res per no obsessionar-te.

Caram!, va pensar en Lluis en veure que el vell i atrotinat telèfon sonava. La sorpresa era majúscula, sobretot si tenim en compte que no el tenia connectat enlloc. Però allà estava, al costat del televisor, sonant sense parar. No sense temor, el Lluis va aixecar-se del sofà i s’aproximà al telèfon. Lentament, com si hi hagués quelcom que intentés evitar-ho, va allargar la mà i va despenjar-lo. Encara amb una certa reticència, va parar l’orella a l’auricular.

– Si?

– Lluis?

– Jo mateix. Què voldria?

– No em reconeixes?

– Mmmmm… no?

– Pensa bé.

– Tens veu femenina, m’equivoco?

– No t’equivoques. Vas sabent qui sóc?

– Conec moltes noies…

– I alguna sap el número del teu telèfon?

– Del mòbil si.

– No, Lluis, d’aquest telèfon!

– Crec que cap.

– Aleshores?

– Aleshores?

– No ets tan llest com sembles, carinyo.

– Qui ets?

– Esbrina-ho.

– Et creus molt graciosa?

– Si… Lluis, sóc la teva imaginació.

Caram!, va pensar en Lluis. I de cop i volta va ser absorbit per l’auricular. Tot donava voltes al seu voltant, una dansa de colors estrambòtics que el marejava. I tot es va aturar. Els peus nus trepitjaven una herba fresca, humida per la rosada, d’un color ataronjat. En Lluis va alçar la mirada, on estava?, es preguntava. El seu voltant era un collage plens de retalls estranys. Per una banda hi havia tot d’arbres de troncs gruixuts de color blanc núvol, les seves fulles eren grogues per una banda i vermelles per l’altra, cosa que feia que la suau brisa convertís aquell bosc en una obra d’art abstracta. A l’altre costat un gran edifici s’aixecava enmig del no-res. Les formes impossibles i retorçades feien que el seu blau oferís tota la gamma possible d’aquell color. I entre el bosc i l’edifici, una noia somrient. Era la seva imaginació?, ho havia d’endevinar.

El Lluis va començar a córrer cap a ella, corria i corria, però mai aconseguia arribar-hi. La catifa ataronjada es movia sota els seus peus, com més ràpid corria més ràpid es movia la catifa, fins que es va acabar, deixant sota seu un fred terra de ciment lila. En Lluis es va girar intrigat, i va veure que darrere seu hi havia la catifa d’herba amuntegada i arrugada. La noia seguia davant seu rient. Ell va fixar-se per primer cop en ella. Era una noia d’uns divuit anys, d’estatura mitjana, amb la pell lleugerament morena, una cabellera castanya una mica ondulada. No podia veure res més des d’aquella distància. Poc a poc va apropar-se, aquest cop amb sort. La noia, però, en veure que ell ja estava quasi al seu costat, es va girar i va començar a caminar al mateix pas que ell.

– Per què fuges de mi?- Va preguntar en Lluis una mica fastiguejat de no poder posar-li cara a la noia.

– Perquè junts no seriem feliços.

– Segur?

– Segur.

– Em passaré tota la vida seguint-te si cal.

– Segueix-me tota la vida, però mai em podràs agafar.

– Almenys mira’m. Vull saber com ets.

– Per què?

– No ho tinc gaire clar.

– Llavors?

– Això no és el que donen les plantes?

– Ja m’has entès…

– Vull posar cara i nom a la meva imaginació.

– No sóc la teva imaginació.

– Però si abans has dit…

– No era jo.

– Qui ets?

– No t’ho diré.

– Per què?

– No és més divertit que ho descobreixis tu?

– Prou ja!

Els dos es van aturar, el terra de ciment havia arribat al seu final, o principi, i davant d’ells hi havia un gran mar verd turquesa, d’onades gegants de crestes marrons. La noia s’hi va capbussar i en Lluis, sense dubtar-ho la va seguir. Durant hores i dies van nedar i nedar sense parar. Aquella persecució semblava el conte de mai acabar. Quan van trepitjar de nou el terra de ciment lila, en Lluis va poder, per fi, agafar pel braç a la noia. I just quan la girava, quan per fi podria veure el seu rostre, tot va començar a girar de nou fent desaparèixer aquell món estrany per sempre més. Al tocar de peus a terra de nou el seu voltant era completament diferent, estava en un desert rosa amb algun salze negre repartit en l’infinit mar de dunes. I al mig, de nou, la maleïda noia. Com no, en Lluis va anar a per ella…

I així fins a l’eternitat. Amb la seva obsessió, en Lluis es veurà obligat a perseguir-la, a atrapar-la i quan per fi ho aconsegueixi, quan estigui a punt de posar-li cara, saltarà a un altre paisatge, sempre diferent, sempre estrany.

3 comments on “El Telèfon

  1. És com un videojoc que passes de nivell a nivell… també m’ha recordat a aquell capítol dels Simpson que en Homer escala una piràmide gegant seguint a una tortuga i a dalt hi ha la Mars sense rostre.

    Al principi molt millor escrit a la decadència que ens tenies acostumats últimamenr. Me n’alegro molt!!!

    Ara s’hauria d’obrir un debat, no? Qui és la noia? Mai no es pot obtenir la imaginació per sempre? Si tinguès imaginació s’haguès ideat un rostre de noia i no caldria perseguir-la? Potser no he entès el relat?

  2. conjuntbuit ha dit:

    Pel que fa a la decadència vaig pensar en un final on el Lluis era trobat pel seu company de pis al terra del menjador mort amb el telèfon a la mà… però no m’acabava de fer el pes. Qui sap, potser aquests dies estic més tranquil i això es tradueix en uns texts més “alegres”.
    Molt interessants les preguntes que et fas, Aficionats. La millor sens dubte és l’última…

  3. LR ha dit:

    Potser el seu nom és “esperança”, jo sempre en positiu, però potser és la teva “estimada Joana”, que ha saltat de post.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s