Estimada Joana

Com totes les cartes començarem amb les típiques preguntes… Com va tot? On estàs? No sé perquè et vas enfadar amb mi…. suposo que escriure sempre de tu no t’agrada gaire, la teva timidesa és massa gran perquè em dediqui a parlar del que fas i deixes de fer. Ho sento si t’he ofès, però tu ets la meva musa imaginària i no et vull perdre.

Com bé saps, aquests dies he estat molt allunyat de la civilització, tant que el Dilluns no sabia que s’havia de canviar la hora… i malgrat això no podia deixar de pensar en tu, en la teva profunda mirada que tant m’agrada, en aquell somriure juganer que sempre m’amagues, en els teus suaus cabells… enmig del silenci absolut de la nit de muntanya, sota el cel estrellat, jeia absort en els meus pensaments, i tu retornaves a la meva ment per fer-me entendre que la bellesa de la vida es pot trobar en les petites coses que puc tenir tant sigui enmig del no-res com a la ciutat que tant rebutjo.

I vet aquí que un matí, quan el sol encara sortia, que vas venir en persona. Jo estava assegut, prenent un cafè i observant la boira dissipar-se lentament omplint el paisatge de certa nota bucòlica, tu arribaves des del camí ral, mig esbufegant però tant maca com sempre. Sense pensar-nos-ho dues vegades ens vam fondre en una llarga abraçada, cosa estranya en mi, que defujo del contacte humà tant com puc. Les mirades sinceres van precedir aquell somriure anhelat, previ a un petó fresc com l’albada, intens com el color de les brases, embriagador com la olor de l’espígol, ple de satisfacció i d’alegria. Poc desprès t’ensenyo cada racó de la vall, on hi ha el riu on agafar l’aigua, els camins per on hi ha llenya per recollir, els camps on plantaríem tot el que necessitéssim, els llocs on estaria el nostre bestiar  i el que m’agradaria que fos casa nostra en el futur, una borda de dos pisos i quatre habitacions amb un petit pati encarat al sud, un lloc perfecte per a que hi creixessin els nostres fills… aleshores m’agafes bruscament i fort de la mà, em dius que tot això és una utopia sense possibilitat de fer-se realitat. En escoltar això, m’enfado, et dic que no tens raó i tu marxes dient-me que m’esperes a la ciutat.

Com sempre, Joana, tens la capacitat de fer-me retornar a la realitat durant uns breus instants. Vas aconseguir que la resta de dies posteriors a la teva visita estigués capficat en les teves afirmacions, impedint que gaudis de l’entorn com ho havia fet fins aleshores. Tens raó, és una utopia, però per què no ho podem provar? Si es fes realitat, no creus que seríem feliços? Sóc del parer que si…

Estimada Joana, he tornat a la ciutat i no et trobo per enlloc. Per això t’escric aquesta carta, vull veure’t de nou i dir-te en persona tot el que he pensat… espero ansiosament la teva resposta, encara que sigui per dir-me que em busqui una altra persona sobre la qual imaginar la noia amb qui voldria estar…

T’estima,

Ø!

This entry was posted in vida and tagged .

5 comments on “Estimada Joana

  1. Joana ha dit:

    Estimat Conjuntbuit,
    Ja m’he cansat de tu, els teus idealismes que no tenen cap mena de sentit ni futur ja no m’enamoren com abans. Suposo que m’he fet gran i tu encara estàs en un altre món que no sé què… i si, prou ja d’escriure sobre mi i la meva vida. Si continues així et denunciaré.
    Que tinguis sort!
    Joana.

  2. Jajajaj que bo que contesti la Joana, però podries haver tret el link per amagar que eres tu mateix jijiji Espero que hagis pogut gaudir d’aquests dies sense obsessionar-te amb la Joana i desconnectant d’obligacions, en definitiva, vivint com déu mana unes vacances espectaculars a la natura!

  3. Crític de cine ha dit:

    Espero que les paraules de la Joana t’afectin per a bé i aprenguis a valorar el que et pot donar (i et dóna) la ciutat. Per cert, els dos móns poden conviure perfectament. Potser si no fos per les llargues estades a la ciutat no podries gaudir de la natura quan hi estiguessis…

  4. conjuntbuit ha dit:

    Que sapigueu que la Joana no tornarà mai més a ser un personatge meu per culpa vostra… i mira que era entranyable i maca!!
    I si, potser si que si no fos per les llargues estades a la ciutat no valoraria la muntanya, encara que espero que no tornin a ser de set mesos!!

  5. bondiabonsol ha dit:

    I la teva de timidessa? potser t´ho hauries de plantejar , o noes timidessa? si no fugida, perquè et vols mostrar tan distant? son molts els que t´estimen i respecten , i molts cops amb els teus relats sembles tan sol…Ruka ets igual que ella

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s