Peter Punk

El Peter era un jove inconformista que creia que els anys setanta encara no s’havien acabat. Passejava els seus pantalons de pitillo, la xupa negra, les botes militars i una gran cresta rosa pels carrers de Londres. El Peter tenia un grup de música que es deia “Els Nens Perduts” i cada nit actuaven al pub Neverland, bar on la seva propietària tenia el sobrenom de Campaneta, ja que es deia que tenia una gola molt petita. Aquell noi d’uns disset anys tothom el coneixia com al Peter Punk.

Una tarda plujosa d’hivern, el Peter Punk deambulava pel barri de Notting Hill quan es va quedar quiet davant d’una finestra. A l’altra banda hi havia una noia que es deia Wendy cantant una cançó de bressol al seus germans. La Wendy era una noia d’uns setze anys, filla d’un banquer, tenia una melena d’or fi que li queia fins a mitja esquena, ulls verds i somriure juganer. La veu d’aquella jove va deixar al Peter tan impactat que des d’aleshores anava cada tarda a escoltar-la.

Un dia el Peter Punk es va apropar tant a la finestra que la Wendy el va veure’l. Encuriosida es va dirigir cap a aquell estrany noi, mai havia vist a ningú vestir d’aquella manera tan estrafolària. El Peter en veure-ho va fugir corrents, amb tanta mala sort que es va entropessar amb un arbust caient sobre la humida gespa del jardí de la casa. La noia es va acostar ràpidament i amb un somriure va ajudar al Peter Punk a aixecar-se.

– Hola!

– Hola…- va respondre en Peter tímidament.

– Per què m’espiaves?

– No t’espiava… només… només t’escoltava cantar.

– Saps que esta molt malament això?

– Això qui ho diu

– Home, doncs no sé… és el que m’han ensenyat.

– A la merda els bons modals.

– És curiós. Mai m’havia parat a pensar d’aquesta forma.

– Has de venir amb mi.

– A on?

– A conèixer els meus amics. Els he parlat molt de tu i volen escoltar-te cantant.

– De debò?

– Si. Em presentaré, em dic Peter Punk.

– Jo Wendy, encantada.

– Vens o no?

– I deixar sols als meus germans?

– Segur que estaran bé. Anem?

– Va, per què no?

– La parada de metro està allà.

– Metro? Hem d’agafar el metro?

– No ho has fet mai?

– No.

– És molt senzill, només has de seguir-me i fer exactament el mateix que jo.

En arribar a l’estació el Peter Punk va saltar la tanca i la Wendy va seguir-lo, ella estava impressionada, per primer cop anava en metro! I no era tan estrany com creia. Al cap d’una hora ja arribaven al pub Neverland quan de sobte el Peter Punk es va aturar, els dos es van amagar darrere uns contenidors. A l’altra banda del carrer hi havia en Hock. En Hock era l’skinhead neonazi més temut del barri, i detestava al Peter Punk des del dia que va vendre-li droga tan dolenta que el va deixar mig boig, en Hock per culpa d’allò tenia paranoia, cada cop que escoltava un rellotge creia que la policia el perseguia i marxava corrents. Per sort el Peter Punk sempre portava un rellotge per si es trobava en aquesta situació. En Hock només escoltar el primer tic-tac va sortir cames ajudeu-me carrer avall. Els dos nois van aprofitar-ho per entrar al pub.

Dins de Neverland hi havia Els Nens Perduts assajant mentre la Campaneta netejava la barra del local. En veure a la Wendy, Els Nens Perduts es van posar molt contents, i encara més quan la van escoltar cantar. La Campaneta es moria de gelosia, sempre havia volgut ser una membre més del grup i aquella jove li estava prenent el lloc. El Peter Punk va convidar a la Wendy a participar aquella mateixa nit en el concert que farien, ella va acceptar. En saber-ho la Campaneta va anar a veure en Hock, amb qui va arribar a l’acord d’entregar-li el Peter a canvi que s’endugués a la Wendy de retorn a casa seva.

Durant el descans del concert la Wendy va sortir a prendre l’aire quan un cotxe es va aturar davant seu, de dins va sortir en Hock que se la va emportar cap a casa, però quan estaven a mig camí es va escoltar el tic-tac del rellotge que el Peter Punk li havia donat anteriorment a la Wendy. En Hock, fora de si, va parar el cotxe just davant del Big Ben i va deixar sola a la Wendy. Mentrestant al pub el Peter Punk no entenia on havia marxat la Wendy, la Campaneta li va dir que la noia havia tornat a casa seva perquè no suportava continuar en aquell tuguri.

La Wendy sabia perfectament què havia de fer, agafar el metro i tornar al Neverland. El concert estava acabant i el Peter Punk estava completament desganat, cosa que no va agradar gens al públic que llençava ampolles de cervesa i altres objectes contundents al noi, fins que al final una d’aquestes ampolles va impactar al seu cap deixant-lo inconscient. La Campaneta va arrossegar-lo fins al carreró del darrere on en Hock l’esperava impacient. Quan la Wendy va arribar al pub només hi quedaven els components del grup que no sabien on estava el seu amic, tots van sortir al carrer just quan en Hock començava la seva venjança, la Wendy va entrar al pub horroritzada, no volia contemplar com aquell noi que tan li havia fet canviar el dia moria en mans de l’skin. El Peter Punk gairebé no es podia mantenir dempeus quan la policia va arribar fent realitat la paranoia d’en Hock.

Després d’allò la Wendy va decidir tornar a casa seva, on la violència no existia, encara que no negava la possibilitat d’escapar-se algun dia per tornar a veure’ls a tots. El Peter Punk va abraçar-la i li va dir que li dedicarien una cançó.

2 comments on “Peter Punk

  1. Crític de cine ha dit:

    Bona readaptació d’un clàssic. Jo hi veig una possible obra de teatre?? El final és una mica precipitat, però no està gens malament!!!

  2. Uau!! Impressionant! Molt bona adaptació! Increïble… tot i que potser si que caldria polir el final.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s