Bombardejos

Revisant les fotografies que tenia per les carpetes n’he trobat una de Camprodon força interessant que m’ha portat a pensar en fer un relat sobre temps passats, que no pas millors…

Eren els vols del 1936 al poble de Camprodon, al Ripollès. La Joana vivia en un mas proper al centre de la vil·la feliçment amb la seva família. Pels matins ajudava a la seva mare a les tasques de la casa, mentre els seus germans anaven al camp. Per les tardes passejava pel poble tot resseguint el camí de les fonts. Es passava hores davant del pont absorta en els seus pensaments tot mirant el pas del riu.

Un dia de Juliol va decidir sortir a caminar fins a Beget, necessitava estar sola, un neguit creixia dins seu i no podia entendre’l, com si anés a succeir quelcom al seu entorn que canviaria completament la seva vida. Un cop a Beget va anar a veure un bon amic seu. Ell estava assegut al costat de la ràdio astorat. La Joana no entenia res. Ell es va girar amb els ulls fora de lloc.

– Ja ha passat.- va dir lentament.

– El què?

– Joana, s’ha acabat.

– Què ha començat? Què ha acabat?

Ell va aproximar-se a la ràdio i va pujar el volum. El periodista parlava molt ràpid, nerviós, quasi no se l’entenia, però d’entre les paraules que la Joana va esgarrapar dues van fer-la estremir: Alzamiento Nacional, malgrat no saber ben bé que era allò. El seu amic li va explicar en un to molt seriós que volia dir mentre les llàgrimes començaven a saltar.

– Però això ha passat molt lluny! Tranquil Robert.

– No veus que tard o d’hora arribaran fins aquí, i aleshores pam! Adéu a les nostres llibertats.

– Però qui voldria venir fins aquí dalt?

– Faran el que calgui per defensar la unitat d’Espanya.

– I què fem?

– De moment preparar-nos.

Uns mesos més tard el Robert va marxar cap al front d’Aragó, sota la promesa a la Joana que l’escriuria sempre que pogués i que tornaria. Però no va ser així… van passar els anys i la Joana es llevava cada matí tot desitjant trobar dins la bústia alguna notícia del Robert, sense gaire sort. Cansada de patir sense parar, de no poder dormir ni una sola nit, la Joana va marxar cap a Beget. Cada passa que feia dubtava en tornar cap a Camprodon, atemorida per afrontar la possible realitat, que ell havia mort al front. Mai se l’hi havia fet tant llarg aquell camí. La vegetació havia amagat el sender, fent encara més difícil el caminar. Ni una ànima, ni un animal, ni un sol so… un tètric silenci acompanyava la seva respiració. Un silenci que de sobte es va trencar pel pas d’uns avions. De seguida es va llançar a terra a la recerca d’un amagatall pel sotabosc.

Els avions havien passat de llarg per la seva sort i el silenci tornava a envoltar-la, un breu miratge de tranquil·litat estroncat per unes tronadores explosions amb rastre de mort. La Joana sabia que allò havia passat a Camprodon, però seguia immòbil per una banda tenia ganes de saber què havia passat però per l’altra l’instint la portava a anar cap a l’amagatall de la muntanya que havia preparat amb el Robert anys enrere. Les ganes de saber va poder a l’instint. Corrent com mai va creuar la vall i al baixar cap a casa seva l’horror de la guerra es va fer per fi visible per a ella. La casa de la seva família era devorada per les flames entre els crits d’impotència dels seus veïns i veïnes, que provaven d’apagar el foc com podien. Començà a ploure, les flames desaparegueren. Entre la runa molla, les cendres i el fum la Joana remenava pedres i fustes a la recerca de l’esperança de no trobar-se sola en un món en guerra.

Les llàgrimes cada cop eren més intenses, gairebé no podia respirar, els batecs del seu cor eren tan intensos que creia que li agafaria un atac de cor. Agenollada davant del que quedava de la llar de foc sota un intens aiguat provava de relaxar-se. Havia de sortir-se d’aquella davallada al més fosc i profund dels sentiments, la desesperació. Una mà es reposà sobre la seva espatlla, intentant donar-li un breu instant de tranquil·litat, malgrat ser un esforç inútil. La Joana estava completament decidida a esperar la mort en aquell lloc, però la mà l’agafà ben fort del braç i en un brusc moviment la girà de cara a la vida.

– Cal demostrar que som més forts que ells, que ni les bales ni les bombes poden acabar amb la nostra moral.- li digué la mare del Robert. La Joana s’abraçà a la que seria la seva nova companyia. Feixugament es van dirigir cap a Beget, on hi havia el lloc on viuria a partir d’aleshores, l’amagatall des d’on juntament amb altres persones intentarien fer impossible el dia a dia a la dictadura.

Al cap d’un parell d’anys la Joana era afusellada davant del pont de Camprodon que tants pensaments i sentiments havien compartit.

5 comments on “Bombardejos

  1. Últimament estàs inspirat! Tens moltes noves produccions! Me n’alegro! I bona temàtica també, gairebé es podria dir que la frase del Robert és totalment actual… canviant bales i bombes per retallades i mentides o per corrupció i espanyolisme patètic, sobretot ara que juga la roja.

  2. MadeByMiki ha dit:

    M’has deixat esfereït amb el teu relat, ho veig tan lluny i tan a prop a l’hora…

  3. conjuntbuit ha dit:

    Aficionats: No les tenia totes amb aquest relat, però al final ha quedat prou publicable.
    Miki, jo també ho veig així…

  4. Crític de cine ha dit:

    Per culpa d’aquell ‘Alzamiento’ anem 40 anys endarrerits. Aquesta última foto de Camprodon és molt teva Conjunt Buit, mirant el passar del riu amb un liat a la mà i el cap bullint de pensaments…

  5. Això el mèrit el té la fotografa que sap copsar la realitat i mostrar-la a l’espectador … ;P

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s