D’aquí menys d’una setmana les universitats catalanes, si és que els i les estudiants no decideixen fer un “piquet informatiu” a les portes, s’ompliran d’alumnes de batxillerat per fer un dels pitjors exàmens de la vida estudiantil, l’altra, pel que m’han explicat, és el de conduir.
Les PAU són de tot menys pau!- amb aquest joc de paraules simple sortia en Joan del primer examen, fastiguejat dels nervis que havia passat sense sentit. Al cap i a la fi no hi havia per tant…
Aquests poden ser els pensaments dels milers d’alumnes de batxillerat al finalitzar l’examen de llengua catalana, el primer d’una tanda de varis dies d’incerteses sobre quines seran les qüestions que sortiran d’un temari de dos anys en que molts han sigut incapaços d’entendre res. Sempre recordaré l’histerisme que hi havia per la facultat de farmàcia deu minuts abans de començar, horrible i contagiós… anaven dient els noms i a mesura que s’aproximava el meu pensava que potser ni hi seria perquè havia fet alguna cosa malament de la maleïda burocràcia.
Jo el que em pregunto és si no hi ha una altra forma d’avaluar a l’alumnat i el seu accés als diferents graus. Crec que la pressió a la que esta sotmès l’estudiant és molt gran. En primer lloc trobo un error ajuntar més de tres-centes persones sortint de l’adolescència ja que fins i tot el més tranquil arriba a posar-se dels nervis, recordo que l’any següent vaig anar a mirar una nota a la facultat el mateix dia de la selectivitat (tonto de mi!) i només traspassar la porta una punxada de tensió em va recórrer tot el cos, i això que jo no havia de fer cap examen!
En segon lloc és el gruix de temari, és clar que l’any següent en algunes matèries es trobaran amb exàmens anuals, però no seran de set matèries en tres dies… com a molt tindran dos en un dia i després un altre al cap de dos dies o així. O sigui, aquests dies no representen el que és realment la universitat, on un s’atabala més aviat per fer treballs semblants al treball de recerca (cosa que si que trobo necessari que facin els estudiants de batxillerat).
En tercer lloc és la poca informació que es té a l’hora d’escollir les assignatures a les que un es presenta. Per exemple el meu cas: A qui se li passa pel cap fer Economia d’Empresa si podia fer Història de l’Art? Qui fa Història d’Espanya si pot fer Història de la Filosofia? I més tenint en compte que anava a fer Filosofia… en fi, a principi de curs no en tenia ni idea de com de complicat seria fer Economia, creia que la cosa aniria per una altra banda.
Per acabar hi ha la nota de tall. En aquest cas la falta d’informació sobre el seu funcionament és increïble. Tinc companys que ara són universitaris que encara no saben com va això tan estrany com les notes de tall. La cosa és ben senzilla: llei d’oferta i demanda. Cada grau té com a nota de tall aquella amb la que va entrar l’últim alumne. És a dir, si hi ha un grau de cent alumnes i l’últim entra al Setembre amb un vuit, aquesta serà la nota de tall l’any següent, però potser al cap d’un any per falta d’alumnes s’entra amb un cinc… la nota de tall no és fixa sinó una aproximació del que pot passar, i això no li diuen a ningú. Els graus amb notes de tall altes no tenen perquè ser els graus més complicats, sinó que solen ser els que més demanda tenen.
Si, aquesta ha estat una entrada un tant oportunista però feia dies que no escrivia res i m’ha vingut com anell al dit…
ø! 
La selectivitat és una fase més per la qual hem de passar. No veig una solució gaire millor que valori de manera subjectiva els coneixements apresos amb els que entrem a la universitat. Igualment, és una putada molt gran. Però que divertit és veure els alumnes que s’han d’examinar quan un ja està a la universitat. Penses: l’any que ve, els que ara estan dels nervis s’ho estaran passant de conya com jo en aquests moments.
sobretot quan et passejes pels passadissos de la facultat de filsofia abans de l’examen d’aquesta matèria i els veua a tots repassant.
Jo vaig fer la selectivitat al meu institut. Vaig tenir sort. Anys més tard, vindran “nens” de batxillerat a fer la selectivitat a la meva facultat. Sí que serà divertit! Però a mi també m’inquieta veure sempre gent histèrica i ansiosa. Tampoc no n’hi ha per tant. Ara bé, és cert que fer tants exàmens de cop és una bogeria i és totalment antipedagògic. Tal i com està muntat, però, resulta el més senzill per avaluar objectivament (suposo que això és el que volies dir, Crític de cine, i no subjectiu). Cal buscar noves maners d’avaluar.
Això és bó, cal que tothom s’adapti al sistema competitiu de ben jove. Ja ho saps, competitivitat i productivitat al màxim!!
Jo tampoc no veig cap altra opció d’avaluar de la mateixa manera a tots els alumnes de Catalunya. A més, la nota de la selectivitat és un 40% de la nota mitjana global que és la que comptarà per fer-te entrar a la universitat, així que també es compta, en un 60% les notes que has tret durant dos anys i que compten el teu comportament, el teu progrés…. Crec que és important aquesta etapa, gairebé tots la hem superat sense problemes, això vol dir que ho podiem fer, que èrem capaços, així que, tot i la histèria inicial, després no hi ha per tant. A més, els examens solen ser assequibles. Bromes a banda amb el que diu el Miki, després vénen els examens de la universitat que acostumen a ser anuals, i a vegades concentrats en el temps, l’examen de conudir, les entrevistes de feina, les oposicions… així que la selectivitat només és la primera d’un llarg recorregut de grans proves que queden per fer a la vida.
Potser no hi ha cap solució millor per evaluar objectivament, però la manca d’informació i la pressió que s’exerceix sobre l’alumnat podria ser diferent. O sigui preparar als que faran els examens d’alguna manera, fent-los entendre que no hi ha perquè posar-se nerviós.
Durant el curs ja et van preparant per fer molts examens en pocs dies, cosa que va força bé, però a les tutories s’hauria d’aprofitar per fer un cop al mes (almenys) exercicis de relaxació o alguna cosa així, ja que això et beneficiarà a la resta de proves que tinguis en un futur (les que enumerava aficionats)