Avui, 14 d’Abril de 2012, fa 4 anys que vaig començar amb el bloc, amb unes minses vistes i 211 entrades. Tot i que s’ha de comptar que vaig estar gairebé dos anys sense renovar. I com s’ha posat de moda celebrar efemèrides, aquest blog no serà menys.
76 anys de la proclamació de la II República espanyola, mirall de democràcia per la resta d’Europa, colpejada pels règims dictatorials de la URSS, Alemanya i Itàlia, i unes França i Gran Bretanya debilitades per factors econòmics i preocupades pel que pogués fer Hitler. Què ha quedat de tot allò? Res. Però aquesta no és la qüestió de l’entrada.
Efemèrides. Per què ens dediquem a celebrar coses del nostre passat? És normal fer un petit recordatori del nostre passat, però potser és molt millor agafar aquests dies claus en el nostre calendari per fer una reflexió sobre com aquells fets ens poden mostrar com dirigir el nostre futur. L’Espanya republicana va ser una resposta a una situació concreta històrica, que pel que sembla torna a repetir-se: vagues generals, aldarulls, pobresa, repressió, retallades de les llibertats, creixement dels nacionalismes, radicalització… mon avi m’explicava l’altre dia que en Pla va fer unes cròniques dels mesos anteriors a la proclamació que malauradament s’assemblen massa al que passa avui en dia. Però hi ha masses diferències, i la principal és el maleït individualisme impulsat pel capitalisme.
Continuo barrejant temes… centrem-nos. Efemèrides…
No és absurd dedicar-nos a recordar quan el present ja és prou fotut?
És possible.
Vivim en una època que sembla haver perdut tota esperança i que dirigeix la mirada cap a enrere per tal de sentir-se un pèl més viva. Com si els temps passats haguessin sigut molt millors. La saturació d’informació ens permetria viure cada dia un moment històric, ja sigui a nivell local com a nivell global, ja sigui en clau obrera com en clau que es vulgui. Tot això és producte d’una mentalitat historicista que ens fa creure que temps enrere no hi havia problemes, cosa que no és certa. Tal com deia Hegel i, després, Marx, la Història és un enfrontament dialectal entre opressors que imposen la seva veritat i oprimits que no l’accepten. O sigui que sempre s’han donat moments en els quals hi havia persones molt perjudicades per unes altres… els ser humà és així d’estúpid.
En definitiva, el procés de canvi que estem vivint molt sutilment no passa en en mirar enrere amb pensaments d’enyorança, sinó de mirar enrere per aprendre. Cosa que no es fa.
ø! 
Ostres! quan de temps! doncs moltes felicitats! Bona data per escollir engegar un bloc tant crític, a vegades, com el teu.
Doncs jo trobo que és important recordar, per saber d’on venim, per saber el què ha costat arribar fins on estem, per saber el que ens queda, per no oblidar, per no tornar a errar…
El passat és important per recollir experiències i coneixements, per aplicar-los en el present pensant en un futur millor. Tot està lligat. El nostre passat és imprescindible i importantíssim!!!
Sort que ara, amb el PP, podrem viure una època passada que no vam poder gaudir: el franquisme!!!
Ejem… com que la URSS va colpejar la República?? Home, per un aliat que ens va donar suport!!! En tot cas es podria dir que no ens va acabar d’ajudar tant com ens hauría agradat!
Pensa que Stalin va enviar moltíssim armament al bandol republicà (podem discutir si de major o menor qualitat), va formar als millors pilors republicans, com l’heroic i llegendari Enrique Lister, i va acollir a milers i milers de refugiats del PCE i del PSUC. Durant els 40 anys de franquisme va donar una emisora de ràdio antifeixista (Pirenaica, que emitia des de Romania), va acollir a la direcció comunista (la única que es va dignar a plantar cara al franquisme), va armar maquis, editar pasquins, llibres etc..
L’únic que li podriem retreure és que es quedés l’or del Banc d’Espanya (si es que realment va arirbar a Moscú, tema polèmic), tot i que millor que amb Franco segur que estava! També se li podria retreure la repressió al troskisme el Maig de 1937 a Barcelona (hauriem de veure quina part de culpa en tenia també ERC i Companys, d’aquest fosc capítol).
Però sens dubte NO va colpejar la República! Tan de bo França, Anglaterra o EUA haguéssin fet un 10% del que va fer Stalin!
I que consti que jo soc anti-stalinista al 200%, però la història és la que és!
Esperava la teva resposta Arqueòleg sobre això.
Per una banda em referia a Europa no a la República, el colpejada. Però ja va bé que ens diguis que va fer la URSS, sempre que siguem conscients que era un règim dictatorial.
Pel que fa a la resta de comentaris: És important recordar si es fa de forma crítica. Trobo una mica ridícul dedicar-se a celebrar les coses sense pensar en elles atentament. Per exemple, es celebra el 12 d’Octubre, però que es celebra realment? El descobriment d’Amèrica. Cosa que va ser bona i dolenta depenent de com s’enfoqui.
Felicitats, pràticament vam començar junts amb això del blog. La veritat és que ara per ara no falten temes d’actualitat per escriure… com ha canviat tot en quatre anys…
Doncs jo no fa gaire que seguixo el teu bloc, però et felicito igualment.
La teva reflexió em sembla encertada. Jo precisaria que tampoc no és que celebrem alegrament les efemèrides perquè sí, sinó que tot sovint es fa pel discurs que s’ha construït de la Història i per l’interès polític (partidista) que susciten.
Les efemèrides tant poden ser, potser de manera més “objectiva”, per dir-ho d’alguna manera, un esdeveniment que va tenir lloc en una data perquè era conseqüència directa o forma part d’uns esdeveniments ja engegats, com per exemple el final de la Segona Guerra Mundial (i punt); o també poden ser dates transcedents importants o originals en el seu context que després han marcat la història per la seva significació, com és el cas de la proclamació de la República. Són una mica diferents, diria jo, tot i que semblants, i penso que justament és la segona noció la que cal mirar críticament, però en qualsevol cas es “celebrar” per saber què va passar en el passat.