Restes del Cap de Setmana

Cada Dilluns els carrers viuen una transformació, on les restes del cap de setmana es barregen amb la gent que de bon matí va a treballar o estudiar. La ciutat viu a dues velocitats, una plena de rutina que dura cinc dies però en semben vint, i una altra que dura dos malgrat semblar-ne mig.

Sona el despertador mentre l’enllumenat s’apaga. És Dilluns, aquell dia de la setmana que tanta gent odia, que tant els costa aixecar-se del llit… és el dia on s’inicia la rutina de nou. Dutxa, cafè, esmorzar una mica i cap a la feina.

El carrer és moviment de cotxes i persones. Moviment entre pixums, llaunes de cervesa i gots de plàstic mig buits i les burilles de cigarretes que s’acumulen a la porta dels bars musicals. A la carretera ampolles d’alcohol trencades i alguna que altra taca de sang sorgida d’una baralla nocturna. Són les restes del cap de setmana.

Com si les brigades de neteja haguessin decidit no treballar aquell dissabte ni diumenge, s’ha anat acumulant la brutícia per les voreres, parcs i bancs recordant el desfase de les nits. Nits borroses on sembla que la gent vol perdre la setmana de vista en un hedonisme radical de poc aprofitament de les hores lliures i d’autodestrucció del cos.

Començo a descendir les escales direcció a la parada dels ferrocarrils. Les sorpreses no paren de sorgir. A l’andana es mesclen ombres capcotes i mig endormiscades amb borratxos dormint la mona en els bancs, amb escorrialles de menjar ràpid i un desagradable vòmit. Amb aquest panorama hom té ganes d’anar a treballar o estudiar?

La degradació de la societat es mostra en el seu punt àlgid a l’inici de la setmana, on el Carpe Diem mal entès d’una generació que ja no creu en el futur s’uneix amb la decepció i el desencant d’una generació individualista on la seva única preocupació és que pugui arribar a final de mes, encara que hagi de fer les pitjor feines, i que només creu en el seu propi i negre futur. S’ha perdut l’esperança d’encarar-se al present?

Mentre les parades van passant per la finestra es veu el reflex de les siluetes dels passatgers, tal com fantasmes en la foscor del túnel, tal com si fossin la metàfora perfecte per descriure els meus pensaments.