Primera part d’un relat que vaig presentar a un concurs i que malaudarament no ha sigut seleccionat.
Una llàgrima acariciava la seva galta mentre tancava els ulls ben fort per tal de no veure el que escoltava, unes passes que marxaven per sempre més entre la remor dels cotxes i el pols de la ciutat, el que olorava, la soledat de nou barrejada amb orins de gat i la humitat marítima que et glaça tot el cos. Dins seu es repetia una vegada rere l’altra el desig de ser cec per tal de no deixar-se endur per enèsim cop per la imatge. Lentament va obrir els seus ulls per descobrir que els desitjos gairebé mai es compleixen. Per alguna cosa se’ls diuen desitjos, va murmurar amb un trist somriure desencantat.
Arrossegant el seu desànim dubtava cap a on anar, sobre què fer. Embriagar-se? Tornar al seu pis? Trucar a algun amic? Marxar ben lluny?
Mentrestant el Sol començava a alçar-se il·luminant les parets dels edificis degradats del seu barri. Ell va alçar la mirada del terra, va aturar-se bocabadat copsant aquella imatge com mai ho havia fet abans. La bellesa sorgia d’aquella imatge on l’horrible marró de les façanes era banyat per la força de la llum matinal, aportant al carrer el record d’un passat gloriós i, alhora remot, d’aquella època plena de dignitat. Ara sols hi ha decadència, va pensar tot iniciant de nou les seves cavil·lacions sense pausa. Turmentat, passejava.
De vorera a vorera notava la duresa del terra als seus peus, com si la sola fos fina com un bri d’herba. Deambulava lliurement, deixant que el seu cos marqués la seva destinació per fer callar les preguntes que el tenien ja martiritzat. De sobte, s’aturà. Un portal mig obert, crits, cops, soroll de vidres que es trenquen. Silenci. La seva respiració es disparà denotant un cert nerviosisme. El temor pel que pot haver passat el fa sentir viu per un segon. Compta fins a sis.
Un suau filet de Sol es colava per la persiana, una calor agradable la convidava a llevar-se del llit i al mateix temps a quedar-s’hi una estoneta més. El tren de les deu va fer trontollar lleugerament el seu petit pis, era l’hora. Un cop aixecada feia el seu exercici mental del matí: intentar recordar els somnis sense gaire sort, l’exercici visual del matí: observar l’habitació per reproduir els moviments que va fer abans d’anar a dormir… cerveses damunt de l’escriptori, el telèfon mòbil tirat per terra, llençols escampats entre la roba i l’ordinador encès. Ahir deuria ser una gran nit malgrat anar a dormir per enèsima vegada sola, va pensar. Va esbossar un somriure i es va dirigir cap al lavabo. Amb la tranquil·litat que la solia descriure va preparar-se un cafè, va fer el llit i va mirar el correu electrònic tot fent-se una cigarreta. Ja estava preparada per afrontar un nou dia.
Guitarra en mà, va sortir de casa cap a la feina a pas ferm. Tot recorrent el camí diari quasi sense pensar-hi, observava animada les persones, contenta de veure la gent anònima passejant, xerrant asseguda al banc del parc o comprant el pa. Les olors de la fleca es barrejaven amb els de la floristeria donant a la rutina un toc embriagador que li feia apreciar encara més el lloc on viu i la seva vida en general. Ja estava davant del bloc on donava les classes, gairebé sense adonar-se’n ja havia arribat.
Hores més tard descendia per les escales tota cofoia, ja que li havien fet un regal encara per desembolicar. Saltava els esglaons d’un en un, de dos en dos, de tres en tres, de quatre en quatre, de cinc en cinc… Una porta s’obrí a l’entresòl provocant-li un moviment brusc que juntament amb la velocitat del descens, la guitarra i el regal, va fer que es desequilibrés. Cops, crits i un gerro de vidre que es trenca al colpejar contra el terra del replà.
ø! 