2 anys d’Emancipació

Entre avui i demà portaré dos anys fora de casa els meus pares. Potser va essent hora de fer una valoració de com vaig arribar al pis, el que ha passat i deixa’t de passar i si realment era el moment de fer-ho. Preocupació aquesta última que potser és una de les tantes coses que em ronden pel cap i no em deixen adormir-me del tot tranquil.

2 anys… Quantes coses poden passar amb aquest temps! En el meu cas masses… aprendre a conviure, a estalviar, a calcular despeses, a racionalitzar el menjar, a aguantar els veïns, a dormir sol, a sobreviure, a fer-se responsable de les coses de la casa… aprendre sense parar.
Tot va començar a finals de l’any 2009 quan entre quatre amics, dues parelles, vam decidir cercar un pis on poder conviure. Al final d’entre les moltes opcions, algunes cares, d’altres horribles, algunes massa petites, vam trobar un pis prou agradable si es feien unes quantes reformes d’aspecte i es netejava a fons. Durant tres mesos la llogatera ens va deixar anar fent feina sense pagar res de res, ja que creia que era del tot injust pagar una cosa que no s’aprofita pel que està pensat, cosa a agrair. Durant aquest procés una de les parelles, per qüestions que ara no ens van ni ens venen, va decidir no venir. Així va ser com la meva parella i jo vam entrar un Febrer de 2010 a un pis de 50 metres quadrats amb algunes habitacions encara per acabar d’arreglar.

Per tal de fer front al lloguer i les despeses vam estar cercant un company de pis. Fer front al lloguer per part meva, tot s’ha de dir, ja que si haguéssim sigut els quatre ho veia clar marxar de casa mons pares, però amb la feina que tenia poca cosa em quedava per acabar el mes sent dos. Al final una amiga del teatre va venir amb nosaltres.

Durant uns sis mesos tot era perfecte, les coses anaven funcionant bé. La convivència dels tres, quatre quan venia la parella de la companya de pis, era agradable i semblava que allò seria la tònica durant el temps que fos. Però al cap d’un temps la nostra companya va marxar, cosa que va iniciar un procés d’haver d’anar gastant els estalvis per tal d’acabar el mes. Tot i així, nosaltres dos continuàvem endavant.

Al cap d’uns mesos va entrar una nova companya de pis i la convivència va començar a decaure. La meva parella es va veure saturada perquè duia quasi totes les feines de la casa… saturació que ara comprenc completament, aleshores era massa egoista per intentar-ho fer. Així va ser quan cap al Juny la meva parella i jo ho vam deixar, tampoc entrarem en el com ni el perquè, i malgrat que vaig ser jo qui havia de marxar, va ser ella… cosa molt lletja per part meva també.

Durant els set mesos que han passat des d’aleshores he aprés realment tot el que deia a l’inici, sobretot la paraula sobreviure. Viure amb uns 300 euros fixos al mes pagant 250 de lloguer s’ha convertit en el meu petit infern, les feines puntuals alimenten de cop el meu compte corrent donant un oxigen, un mer miratge al cap de dos mesos…

Aleshores es quan me’n vaig a dormir i les preguntes comencen a colpejar les hores de son. Estava preparat per emancipar-me? Per què si ara puc estar amb una companya de pis només, insistia a la meva ex-parella a cercar una tercera persona? Com puc arribar a final de mes? Quan podré comprar alguna cosa de carn i deixar de fer una alimentació, equilibrada això si, vegetariana? Com puc acabar una carrera si el que més necessito és treballar? De debò vull treballar en quelcom que no m’agrada només per seguir vivint lluny de mons pares? No puc, ja ho dic ara.

L’orgull no em permet tornar, però cada cop tinc més clar que aquesta ha sigut una de les pitjors decisions de la meva vida… tal com està el panorama encara me n’alegro de poder tenir feina.