La societat de l’apatia parla

La situació passa en un bar bastant concorregut d’una zona comercial de qualsevol ciutat dormitori de la perifèria barcelonina. Les persones entren i surten sense parar, les converses es multipliquen a l’interior, però en aparença cap sembla ser interessant, alguns riuen de les anècdotes del fantasma del grup, altres es miren encantats d’haver-se conegut, una parella es discuteix el màxim de dissimulat possible. El cambrer mira des de darrere la barra, intentant captar alguna cosa de la qual poder aprendre, discutir o almenys reflexionar.

De sobte escolta quelcom al fons de la sala, com un xiuxiueig de desencant amb tot, de pessimisme, de poques ganes de viure…

– Què faig amb la meva vida? Què puc fer per estar contenta?

El cambrer segueix cercant, però encara no troba d’on prové tal desesperació.

– Tranquil·la dona, ja veuràs com segur que hi ha alguna cosa que t’interessa, que et porta a crear-te una satisfacció. No tens cap projecte pel futur?

– Projectes? Per què? Si segur que seguiria igual… no te n’adones? Tot sembla estar fet, res es pot canviar…

És la parella que discutia? No, no ho sembla pas. Necessito animar a aquesta noia, però primer l’haig de trobar.

– Com que no? A veure exposa això.

– Com explicar-ho… mira Joan, és ben senzill, tot segueix igual per què l’únic progrés és el de la tecnologia. Què està fent la ciència? Treballar a càrrec del capitalisme, i el capitalisme l’únic que vol és consagrar-se en el poder. No hi ha manera d’intentar ser creatiu per què qualsevol cosa que pensi i vulgui dur a terme ja està feta.

– Vist així sembla lògic, però saps perfectament que t’estàs autoenganyant, Carla. La creativitat és del tot factible i tot el que tens és una sensació passatgera. Després de beure una mica ja veuràs com ho veus tot d’un altre color. A més aquest discurs sobre la ciència saps que és un pèl típic. La ciència treballa pel progrés i…

– I què és el progrés en la nostra societat si no allò que dóna beneficis?

El cambrer ja ha trobat a la parella, però ara es veu incapaç de poder animar-la. Té raó, pensa, què més es pot fer si no és sobreviure?, pregunta a la Carla.

– Veus Joan! Ell si que m’entén… tan els meus projectes com els teus són sempre a curta durada, què pretens fer? Una revolució?- diu entre rialles.- Au! Vés a pagar que almenys ja m’has fet riure…

Mentre en Joan i la Carla marxen del bar arriba un grup de joves bastant embriagats que demanen una ronda de cerveses. Sota la mirada del cambrer semblen nois tranquils amb ganes de continuar la xerrera amb l’alcohol com a mitjà que els permeti discutir amb aparent profunditat.

– Heu sentit el que deia el noi que tot just ara sortia per la porta?

– No… estava mirant la tia del costat.

– Si, quin cos eh!!

– Jo si que ho he sentit, Ramón, deia no sé què d’una revolució

– Revolució?? Jajaja!

– No sé que et fa tanta gràcia Josep.

– Res, que em sembla mentida que encara hi hagi gent que pensi en intentar canviar les coses… però si estem la mar de bé. Oi que si Biel!

– I tant! Quina mania en creure que les coses no funcionen.

– A veure nois, vosaltres no esteu a punt de quedar-vos al carrer?

– Si Aleix, però què hi farem, és el que toca per la crisi, però ja veuràs com d’aquí poc tot canvia. M’ho ha dit el meu sindicalista.

– A més, mentre jo pugui seguir fent la meva cervesa i ningú em molesti.

– Vist així.

– No nois! No pot ser que sigueu incapaços de moure la vostra vista més enllà!

– Va, Ramón! Si està ben clar! Si jo consumeixo, aquest bar seguirà treien beneficis, amb aquests beneficis l’amo comprarà objectes, i un d’aquest objectes que compri potser és la canonada d’estany amb doble tancament i hornament de papallones liles  que es fabrica on treballem. I així ens quedem amb feina segur. El consum ens aporta beneficis. La revolució, el canvi, només ens pot perjudicar.

– El Josep té raó… va fem una altra ronda de cerveses!

– Vist així… Veu veure el partit de la selecció?

– Oh si! Quin gol va fer en…

I d’aquesta manera tan contundent finalitza una conversa interessant. La parella que discutia feia estona sembla haver-se reconciliat i es disposen a pagar, demanen el compte. Quan els arriba, l’home es sorprèn.

– Un euro i mig pel cafè? Però quin robatori!

– Tranquil Pau, és només un cafè… tampoc n’hi ha per tant!

– Tu saps el que costa fer-lo? Tu saps els beneficis que es treuen per cada un?

– No, ni m’interessa.

– Un cafè és tres quartes parts aigua i una quarta cafè. Així doncs al bar els costa un 15 cèntims cada tassa, això si tirem molt cap a dalt. Per tant en aquest bar es treuen un euro trenta-cinc cèntims de benefici net. Si ho multipliques per una mitjana de dues-centes tasses, en total cada dia s’embutxaquen uns 270 euros nets,  a la setmana 1890 euros i al mes 7560. Colla de lladres!

– I què faràs? Manifestar-te? Si no serveix per a res! Va, paga ja, pesat!

– Com sempre… a pagar, com si ho ignorés… doncs no vindré més a aquí! A partir d’ara els cafès me’ls faré a casa.

– Ja vindré amb algú altre. Ets un avorrit!

– No hi tornis Joana, no hi tornis…

5 comments on “La societat de l’apatia parla

  1. madebymiki ha dit:

    Brillant el relat, he gaudit molt llegint-lo, és un homenatge a tots aquells que confonen progrés i creixement amb viure be.

    A seguir així!!!

  2. kuxu ha dit:

    fascinant, realment interessant i força visual. felicitats!

  3. Crític de cine ha dit:

    Molt gran!!! M’encanta com passa la història d’un punt de vista a un altre. Molt bo el missatge. Sentint-ho molt, sóc de la opinió de la primera noia. Estem en una societat on la revolució és una utopia, una societat individualista i egocèntrica, on tothom vol que tot vagi bé, però sobretot que vagin bé els assumptes propis. Així no aconseguirem res. Perquè d’això es tracta, de sobreviure.

  4. Una conversa molt realista!
    Realment a la gent tan sols li preocupa els seus drets com a consumidor (pagar menys) encara que per que això sigui possible a Brasil deu nens morin fuetejats treballant en plantacions de café!

  5. (Ja has deixat de prendre cafès arqueòleg, per donar la llibertat a aquests nens?)

    Molt bon diàleg, realment crec que ens has deixat sense poder opinar gairebé, sense paraules… però si que a vegades penso que el que més podem fer és fer petits canvis, però a vegades ens deixen tan poca sortida que a vegades si que he pensat això de: jo m’ho curro per sobreviure (o viure bé) i ja faig prou! Si, potser és egoísta, individualista, victimista… no ens hauriem de fixar en què fan els demès, e els que xerren i xerren i desprès no fan res, en els que només es queixen…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s