Autoreflexió al tren II

A vegades, no es sap ben bé el perquè, et pares, atures el teu entorn, per pensar, fer una mirada al teu passat més proper de forma reflexiva, i te n’adones que has canviat, que ja no et veus igual que feia mesos enrere, com si fos un ser estrany, i allò que t’envolta, el que fas, coneixes, també.

Aleshores comences a cercar les petites variacions que s’han produït, les causes del present efímer, les conseqüències dels diversos events del passat. Com és que de cop i volta, aquí al tren, entre parada i parada, noto tot això i no abans? De cop i volta sorgeix la pregunta que feia estona rondava pel teu cap, però el silenci és absolut.

Perquè m’he fet gran, respons minuts més tard mig preguntant-ho…

De tan en tan, la decepció et fa una visita sorpresa per a que retornis a la realitat més crua. T’agafa dels braços i et crida amb ràbia que tots els projectes que tenies a la post-adolescència eren absurds, estúpids, infantils, que mai arribaràs enlloc per molt que ho intentis, que per molt que ho intentis sempre acabes observant al·lucinat que hi ha massa gent bona en tots els camps als que pretens créixer, que l’únic camí és el nihilisme absolut i tornar a desaparèixer per seguir com un ser rutinari més en la societat.

No! No! I mil cops No!

Per moltes visites que em faci la decepció sé una cosa que ella sempre oblida, que mai té en suficient compte. La vida, la realitat, les experiències, no penso passa per tot això com un fantasma més, com un somnolent manipulable, sinó que penso jugar amb elles tan com em sigui possible, portant el llenguatge al límit de l’absurd, relatant imatges, situacions impossibles, inventant, creant sense parar, noves mirades sobre la societat que l’ompli d’un color més ampli que el gris.

És el moment, és l’hora de la veritable revolució de la nostra generació, la revolució del color? No ho sé, però per si de cas, jo dic:

Prou apatisme, prou pors al que el progrés ens dóna, prou pronunciar-se negativament a allò que és evident! Som vius i per molt que ho haguem oblidat, encara podem recuperar-ho! Movem-nos ja cony!

4 comments on “Autoreflexió al tren II

  1. madebymiki ha dit:

    Ja saps el que diu en Punset: “canviar és evolucionar”, i n’estic totalment convençut d’això. Per tant contra la decepció, evolució.

  2. Has renunciat definitivament al nihilisme??? I CAN’T BELIEVE IT!

  3. conjuntbuit ha dit:

    Definitivament no, perque el trobo en certa mesura necessari per destruir falses icones i idees. Però si que s’ha de superar constantment. Estancar-se en el nihilisme fa fàstic, et provoca una inacció ja que la seva conclusió última és sense cap mena de dubte el no fer res per canviar les coses, només criticar per criticar.

  4. deambulant ha dit:

    totalment dacord, cal sortir de la crítica i crear en positiu ja!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s