Un tomb per Paris

Neoclassicisme desbordant a cada cantonada, glamour perdut claveguera avall, una cerca incessant dels paisatges descrits per Baudelaire, metros ràpids i estrets, museus tancats per vaga, sopars cars al costat dels camps Elisis… Això és Paris?

Doncs si.

Potser és una mania del viatjant que intenta descriure quatre dies a la capital francesa, la mania de no suportar gaire les ciutats, la de creure que cap metròpolis té encant si no es suporta la multitud. Però els desencants del turista es multipliquen a cada passa cap al monument encara no vist.

Després de veure el que havia sigut el barri de Picasso i Dalí, capficat en la recerca de la fotografia més original, aquella que ningú abans hagués pensat, ell descendia, cansat de no haver dormit, cap a la parada de metro més propera… just al davant, un gran molí vermell símbol d’un passat de cabarets i prostitutes, que no és més que un divertimento per a gent adinerada en l’actualitat… Paris, ai! La ciutat de l’amor en diuen, i no és res més que una gran ciutat que viu del turisme.

La Gran Dama s’erigia just al traspassar el Trocadero, tota sola, freda i metàl·lica el somreia. O això és el que ell creia. Les cues interminables el van fer desesperar, volia arribar a dalt de tot, però no podia suportar les tres hores d’espera escoltant persones parlant el mateix idioma. Un cop ben amunt, la ciutat de les llums als peus. Tot fosc, tot il·luminat pels fanals, semàfors i edificis. Si, potser és la descripció que més li escau- pensava el viatjant- La ciutat de les llums, com quan diuen que Barcelona és la ciutat que mai dorm, i veien que pots sortir de festa cada nit, te n’adones.

Unes hores somiant per recuperar les forces per un dia ple de caminades molles, molt molles. El bon dia va ser la pluja colpejant la finestra de l’habitació de l’hotel. En deu minuts enfilava el carrer cap al metro per dirigir-se a una jornada amb unes quantes decepcions.

La Catedral de Nôtre Dame apareixia de cop i volta com un petit monument al passat gòtic de la ciutat. Una visita interessant observant gàrgoles, finestrals, escultures de marbre i reixes de ferro forjat. Se’ns dubte, un dels llocs on més va gaudir, analitzant els quadres i els frescos, veient els coloms omnipresents a Paris volant per sobre de la multitud de feligresos o observant als turistes embaladits. Un dinar a prop del Pompidou va ser el preàmbul a la gran decepció del seu viatge. Tres setmanes abans anava ratllant als seus amics dient que aniria a veure la cinquena planta del museu esmentat abans, però per desgràcia seva estava tancat per vaga. Llàstima!- hauré de tornar un altre dia… i també per poder anar al Louvre! Em cago en … !

Passeig congelat, multitudinari, cansat i amb el consumisme a flor de pell. Botigues de moda, restaurants de menjar ràpid, papereres cada cinc metres, però ni un maleït banc! Els Camps Elisis van ser fatigants per al nostre viatjant. Però almenys va poder pujar gratuïtament a l’Arc de Triomf i poder captar la llargària del camí fet. La gran avinguda francesa per excel·lència s’allargava sota els peus del monument a l’expansió napoleònica i la tomba del soldat desconegut francès. Va ser un bon final de dia, content i cansat va anar a dormir.

El tercer dia a la capital el va acompanyar el sol. Va ser un dia que va aprofitar per perdre’s descobrint esglésies que no apareixien als mapes, el gran temple neoclàssic de la Madeleine, la tomba de Napoleó amb la seva cúpula daurada,  un dels molts parcs que donen un respir a la contaminació o una fàbrica desconeguda enmig d’un barri desconegut vestigi del passat fabril. A la nit va tornar al barri bohemi a contemplar el sagrat cor il·luminat i va sopar al barri llatí, un descobriment d’última hora que el va deixar amb mal regust de boca per l’oportunitat perduda de conèixer una part important de la nit parisina.

Definitivament havia de tornar, masses coses s’havia perdut per diverses causes… com l’autobús que es dirigia a l’aeroport de Beauvais (va pensar que tothom hauria de saber que cada avió té un bus designat i que no passa com a Barcelona que un podia agafar el que volgués, causa per la qual va haver de pagar un taxi que li va sortir molt car.)

Un altre dia serà- pensava, mentre almenys tornava orgullós d’haver aconseguit el seu propòsit, fer una fotografia original d’alguns dels monuments de la ciutat.

És aquesta del Sagrat Cor?

És aquella imatge que intentava trobar?

O aquesta de Notre Dame?

2 comments on “Un tomb per Paris

  1. madebymiki ha dit:

    Molt boniques les fotos, Paris és el meu etern viatge pendent, suposo que és imperdonable no haver-hi anat encara…

  2. Wooo! Jo hi vaig per setmana santa! Em guardaré el post per no pendrem detall, tot i que amb la de museus que vull veure no sé si em donarà temps!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s