La vida d’en Robert era trista i feixuga, tot el que l’hi succeïa l’enfonsava cada cop més endins d’un pessimisme imponent. Ell estudiva i treballava del que podia, però cap de les dues coses l’omplia el buit de la seva existència penosa. No trobava cap esperança que el portes a evadir-se de la seva realitat i poder crear i pensar més enllà del feixuc pes que carregava, la seva persona mateixa.
Un bon dia, embrigat per litres d’alcohol va començar a patir un tratorn que mai havia sentit. Estava al llit i veia el món que sempre el maltractava completament diferent, com si de cop les coses comencessin a funcionar positivament. Coneixia a dones amb les quals mantenia relacions sexuals com mai havia viscut, treballava d’allò que sempre havia desitjat i els estudis l’hi anaven de maravella. Fins que es despertava. Aleshores volia repetir, tornar a somiar amb tot allò, poder acabar les fantàstiques aventures que havia deixat a mitges. Però la rutina l’obligava a alçar-se del llit, malgrat que no ho volgues.
Durant la nit, el Robert era allò que durant anys havia desitjat. Durant el dia, es movia pel carrer cercant una excusa per tornar al llit i continuar somiant. S’havia convertit en un yonki dels somnis, l’únic anhel de la seva vida era reconstruir una altra realitat on tot li anava perfecte, era aquella esperança que no havia trobat en cap altra droga.
Poc a poc, s’anava consumint immers en les seves fantasies, mentre desconectava del món real per a viatjar ben lluny. Poc a poc s’anava separant del que tenia més proper per ajuntar-se amb altres yonkis en locals clandestins plens de llits còmodes. Poc a poc la seva fisonomia canviava, ara anava encongit per la necessitat de poder cansar-se i rebre la seva dosis, amb els ulls aixafats i secs de tan estar tancats, la veu quasi ronca i una primesa extrema. Poc a poc deixava de pensar per només fantasejar… Fins que un bon dia ja no podia separar el món real del dels seus estimats somnis.
Aleshores, enmig de malsons on era perseguit constantment, el Robert començà a voler tornar a estar despert, però ja no era possible, el seu cervell ja no era capaç de controlar la imaginació, i creient-se envoltat per una multitud de magdalenes parlants que se’l volien menjar va caure rendit entre crits d’histèria embogida.
ø! 
Molt bona l’història, tan sols em sobren les quatre darreres línies. Em sento identificat amb el Robert, soc yonki de l’evasió, tot i que la practico despert i a diari.
molt bona!! tots som yonquis, per sort. Cadascú tenim la nostra forma d’evadir-nos, de fantasiejar i de trobar un cert alliberament espiritual en quelcom que necessitem i, al ritme que avança la societat i el nivell d’estrés que vivim, cada cop ho necessitarem més.
En altres èpoques l’evasió era la creença d’una vida millor després de la mort, cosa aparentment contradictoria (vida quan aquesta ja no hi és?).
En canvi ara, per molt que la societat segueix sent bastant idealista, tendim a crear-nos espais i coses per fugir de la pròpia realitat, és a dir, ens dirigim cap a coses més terrenals… cadascú escull, però al cap i a la fi, necessitem tant aquest punt que som completament dependents.
La societat segueix sent bastant idealista?¿ discrepo totalment!! Ojalá ho fossim! però justament l’ideal trobo que és totalment contrari a l’evasió… si parles d’evasió no parles d’ideal… en el cas del post, si el yonki hagués tingut la valentia de incorporar els seus somnis a la seva vida despert, haguéssim pogut parlar d’un ideal…però llastimosament ell es queda en la simple evasió.
Molt xulo el relat! Jo mai recordo els somnis i em fa molta ràbia! Tindré un síndrome d’abstinència?