Es pensa amb el cor…

L’Humbert jeia al costat de la barra immers en tots els seus pensaments, el seu daikiri disminuia lentament, com si fes un petit glop per hora. El seu voltant s’omplia del fum incesant de cada cigarreta que s’encenia, una rere l’altra; creia que així, contaminant constantment els pulmons podia reflexionar millor. Per la porta va entrar una figura femenina, plena de sensualitat. L’Humbert va aixecar el cap per primer cop en tota la nit, alçà la mirada per quedar-se impregnat per aquella bellesa que ell veia indòmita, malgrat que semblava que era l’únic que ho creia.

La Lucia portava mitja nit cercant un bar on poder pendre quelcom lluny de la multitud que omplia els carrers del Gòtic aquell dissabte per la nit. A més tenia la necessitat de trobar un carrer que conegués, els seus amics l’havien portat per primer cop als barris baixos de la ciutat i l’havien deixat abandonada a les primeres de canvi, cosa que li feia plantejar les seves amistats. Al traspassar l’umbral del bar més acollidor va veure una figua masculina, semblava que estigués encorbad pel pes dels seus sentiments, però tot i així notà quelcom estrany dins del seu cos. La Lucia sentia la seva mirada inquisitiva, però no tenia por, més aviat volia apropar-se a aquell home, conèixe’l, estimar-lo… només veure’l va creure que era allò que havia cercat durant temps. Pas a pas avançava, una eternitat producte del nerviosisme de saber qui era, s’aproximava cap a ell mirant-lo fixament.

L’Humbert s’aixecà per anar cap a la Lucia, els seus cors bategaven tan fort que creien que sonaven per damunt de la música formant el ritme descompassat de les vides viscudes fins aleshores. L’entorn es feia cada cop més petit, cada punt més pròxim, era un espai menys entre els dos, el seu cosmos era tan sols l’espai que els separava. A partir de cert moment, els seus alés es trencaven, la respiració anava a batzegades i, per fi, s’establí el primer contacte visual de veritat, en la penombra del local els seus ulls brillaven amb força intentant penetrar dins l’ànima de l’altre, comunicant-se sense necessitat de paraules. Ja estaven cara a cara, el temps s’aturà, creant una nova realitat alternativa on només es veien ells dos junts per sempre més.

Ho sentien, ho sabien, ho pensaven en el seu cor… allò, aquells segons al ralentí, eren l’inici d’un amor incondicional que no s’acabaria mai.

La Lucia sentia que era l’Humbert l’home de la seva vida, al començar a parlar amb ell tot es va acalarir encara més, somreia com mai ho havia fet, sentia el seu afecte i el volia, el necessitava constantment al seu costat per no perdre mai aquella sensació de benestar que li proporcionava l’Humbert. Ell la va col·locar ràpidament en un pedestal ben alt, volia que tothom sapigués que l’estimava amb devoció, que mai acceptaria que se n’anés amb un altre, que la vida sense ella semblava carir de sentit i no la perdria mai, ja que ser abandonat era la seva por i la gelosia el feia tornar boig.

Amor idealista, incondicional, devot, era la forja d’una relació sentida des del més fons del cor, o això és el que ells repetíen sempre. <Ho sento aqui dins!> es deien, es miraven i reien com uns adolescents irracionals. Aquella unió era com la fe del cristià, un pur dogmatisme on no veien l’error al qual estaven abocats.

Un dia, anys més tard, la Lucia va rebre la primera pallissa per part de l’Humbert pel simple fet d’haver anat a sopar amb unes amigues de la feina i fer unes copes fins les dotze de la nit sense el seu consentiment. <No passa res, perquè noto que és l’amor de la meva vida i sé que en realitat no em vol cap mal. Potser és perque m’ho mereixo…> es va repetir durant tota la nit i cada cop que rebia. Al cap de cinc anys de maltractaments continuats per part del seu estimat príncep blau va voler marxar de casa. Ho va aconseguir, però no viva.

6 comments on “Es pensa amb el cor…

  1. madebymiki ha dit:

    Uf!, amb lo be que començava l’història i el mal rotllo que m’ha deixat. Potser faig be de no creure amb els amors a primera vista…

  2. Crític de cine ha dit:

    estic d’acord amb el miki. Quin mal rotllo de final. Per desgràcia, no és cap exageració. T’has apropat molt a qualsevaol relació que es pot donar a la realitat.
    Molt guay l’estil narratiu i les descrpicions. T’ho has currat!!

  3. conjuntbuit ha dit:

    Es el problema d’idealitzar l’amor… no es pot entronitzar la teva parella per varies raons: una esta explicada en el relat, una altra pot ser que quan et deixi pillaras una depressió monumental, una més? Que fas de la teva relació una dependencia massa gran, que canvies perque l’altre t’ho demana…

    Tindre aquesta concepció és ser un pur dogmàtic.

  4. deambulant ha dit:

    Estic dacord en que no pots MAI perdre’t a tu mateix, primer de tot pq no pots donar.te a l’altre si no és desde aquest tu mateix, i segon pq cada persona val molt la pena com per deixar d’ésser ella mateixa per ningú altre. Qui estima no demana mai que l’altre canvii.

    Però tmb diré que l’amor és tot menys racionalitzable, afortunadament! Per tant si quan et deixa la teva parella “pilles una depressió monumental”, baixaràs i tocaràs fons, però hauràs VISCUT amb tanta intensitat allò entre els dos que haurà valgut la pena. La por a aquesta possible depressió monumental per l’abandó de l’altre no pot ser l’excusa per viure amb menys força l’amor. Ara bé, pot ser l’excusa per no ser capaç d’acceptar que vers aquella persona no sentiràs mai allò tant bèstia.

    I SÍ, l’amor es sent al pit, al cor si vols, i el nostre cap a qui no hi fa res. Ho sento…més absolutament igual si son neurones o el que sigui que desde el cap fan reaccions químiques… el fet és que ho sents a dins teu i que és una força huracanada, que sigui com sigui fa que et cremi tot a dins. Això no significa que entronis a la teva parella, ni que deixis la teva vida, ni molt menys que et deixis a tú. EN ABSOLUT, al contrari, et trobes a tú mateix quan et mires als ulls de l’altre. I estimes desde tú, però estimes l’altre, per tant el vols a ell tal qual és, el desitjes en la seva plenitud, de lo contrari estàs estimant desde tú, però no a l’altre sino a tú mateix.

    ” es deien, es miraven i reien com uns adolescents irracionals” Qué l’edat adulta ens apropi més a trobar.nos i a estimar.nos a nosaltres mateixos, però que no s’emporti mai la ilusió, la força i la irracionalitat de l’adolescència!!!!

  5. Conclusió: mai es pot sobreposar un sentimentalisme nyonyo idealista a la realitat objectiva i tangible dels fets!!

    Soc partidari d’abordar els relacions de parella amb la máxima racionalitat possible, tot i que el sentimentalisme es imrpescindible, aquest no pot mai subvertir la raó!
    Estic fart de veure com amigues meves sofreixen relacons infernals per pura esperança en blavures principesques que tan sols existeixen dins la seva ment.

  6. Laura ha dit:

    esperem que no sigui tan com “qualsevol relació que es pot donar a la realitat” com diu en crític, sinó que és ajustada per alguna de les parelles actuals i del passat. He de donar la raó al demabulant en el sentit que l’amor és poc o gens racional, però evidentment és fruit del cervell. I tot i que el fet de sentir estimació és irracional (no es pot quantificar, raonar, i explicar) així com l’odi, les decisions de parella i la relació és pot mantenir d’una manera raonable i conjunta intentant moderar a vegades els sentiments.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s