Caminant per l’Alguer.

Agost, la calor de Barcelona inundava el cos de suor i la nostra parella (que anomenarem X i Y) van abandonar el parell ordenat on vivien per passar unes vacances a L’Alguer, un lloc on se suposava que tothom parlava perfectament el català. Després d’agafar un avió a Girona cap al poble de Sardenya i un cops instal·lats a un càmping a varis quilòmetres, van començar a cercar desesperadament un parell de coses: Un càmping gas per poder cuinar i transport públic fins a L’Alguer.

El primer dia investigaren el lloc on dormirien, una cala de sorra blanca i aigües cristalines tenyides de verd margda dins d’un petit golf vigilat per una torre, era la cala de Torre Porticciolo. Per la nit van gaudir de la soledat que la pineda del càmping oferia per culminar la tranquil·litat que es viva amb una suau, però plena de passió, sessió de sexe.

El segon dia es van despertar ben d’hora a la recerca de la parada d’autobus. Després de comprovar que no en passava cap a la hora i que la calor de caminar durant un parell d’hores sota el sol convidaven a fer un bany, es dirigiren a la cala de Mugoni. Van esmorzar i tornar a caminar fins a l’extenuació quan van veure en un cap unes construccions que els ompliren d’esperança de trobar aigua, però no! La X i la Y sols van veure molt a la llunyania L’Alguer i un munt de casernes militars de la època de Mussolini. Allà van dinar en el menjador militar envoltats de frescos d’aquella època, de frases com ara “El Mediterrani tornarà a ser nostre” i pintades que li donave al lloc una sensació d’espai d’abandonament extrem. Hores més tard arrivaren a un poble on un home que parlava català (no s’ho arribeven a creure!) els va portar fins a la platja on havien esmorzat. A la nit les nostres intrèpides lletres estaven mortes de cansament, havien fet 20km sota el Sol del Mare Nostrum.

Dia 3: la parella es va aixecar disposada a aconseguir un autobus fins a L’Alguer i per fi el van trobar, la felicitat era desbordant! Allí van fer la tipica ruta per la part històrica que els va deixar una mica desencantats. Van dinar al restaurant amb el menú més barat (almenys de tots els que van mirar) per 25€ cada una… per la tarda el conductor de l’autobus els portà fins al davant mateix del càmping. S’ha de dir que tot i que no van escoltar gaire la seva llengua materna, aquell dia van sentir parlar el sard, que era molt semblant.

El quart i el cinqué dia el dedicaren a visitar llocs on poder anar caminant. Un era la torre nuova, que estava a uns 8km i que era una cala com totes les altres, però amb una bellesa dificil que no sabien com explicar. L’altre va ser el Cappo Caccia, un llarg cap que tenia al final una gruta marina i al bell mig un petit poble amb una cala paradisíaca on es podien veure’s els peus tot i tenir l’aigua pel coll.

Els dos últims dies, rendides pel cansament, se’ls van passar al càmping de vacances “normals” per a la resta de la gent, o sigui, que no van fer res. A la tarda agafaren l’avió cap a casa i es retrobaren amb la maleïda calor barcelonina i amb la incoherent necessitat d’explicar el viatge als seus amics. Una conclusió en van extreure del viatge: Si vas a Sardenya, no hi vagis caminant que potser t’hi quedes, emporta’t una bicicleta!