Idioteses

Sol ser una sensació comuna quan començo a agafar el ritme de la rutina, la de sentir-me membre d’un gran ramat… pero no en el sentit nitzscheà, més bé seria com si fos una gota més dins d’un gran mar anomenat Societat. Si, sé que últimament m’he posat molt pesat amb el tema, però és que des de que no tinc MP3 que el so de la multitud m’atrapa en aquestes reflexions.

Trobo aclaparador el nombre d’infraestructures que s’han arribat a construir per al bé comú quan estic a plaça catalunya agafant un tren juntament amb uns pocs més ciutadants. M’ofusca caminar entre males cares o baixar per la rambla de Barcelona, amb els turistes aturant-se per tot arreu, les prostitutes amagant-se de la policia i els llauners avasallant-te des de que es pon el Sol fins al dia següent… És l’anonimat el que em provocà aquests pensaments idotes?

Aleshores arribo al meu barri, i tot canvia. Les terrasses estan plenes de gent i el meu ull no para d’observar taula per taula. M’agobio tan per tan sols quedar bé al veure hom i saludar-lo!! Llavors noto el meu cos un instrument perfectament creat per a moure’s entre la gent, observo, calculo cada passa dels del meu voltant, quina és la velocitat dels cotxes i instintivament el meu cap es gira a cada carrer sense necessitat de que li ho mani. Descendre la rambla es torna un joc entre matemàtic i instintiu… Una demostració de que les matemàtiques estan a la naturalesa?

I el temps s’atura per deixar-me gaudir d’un paisatge que normalment odio, la respiració profunda inunda el cos, el pols tremola, mentre la resta del cos es manté ferm i s’erigeix, ple d’orgull sota el pensament de que estic per sobre de molts que són incapaços de veure i alegrar-se del seu entorn. M’aturo de cop a la plaça de l’ajuntament i somric com un idiota al adonar-me que un edifici te diferents tonalitats de pintura… Serè capaç de descriure el món tal com el veig?

Però el final del dia arriba quan per endevant tinc les 72 escales predisposades a ser trepitjades a un ritme o un altre segons el meu estat anímic, que sol ser lent i feixuc per les poques ganes d’agafar el llit i somiar que segueixo impregnat de soledat… A veure quan començo a treballar i oblido d’una vegada totes aquestes idioteses!

10 comments on “Idioteses

  1. madebymiki ha dit:

    No, no son idioteses, és la pura realitat. Som tots uns xais (com queda clar al metro i al tren), potser la diferència és que hi ha qui se’n adona i hi ha qui no se’n adonarà mai.

    Records d’un xai d’un altre ramat.

  2. RS ha dit:

    Ja t’ho vaig dir l’altre dia, massa, la diferència rau en qui ho reconeix i qui no.

    Sobre si pots descriure el món tal com el veus, i és clar que pots! el problema és que ningú el veu com tu, “el món no existeix, si existís no podria explicar-lo i si pugués explicar-lo ningú m’entendria”.

    Però el millor paràgraf és l’últim, mai s’obliden les idioteses, o com a mínim sempre estan latents, és la condemna del pensament, el qe cal doncs és canviar o millorar l’estat d’ànim, no pas amb el treball sinó am la confiança en un mateix, amb saber que un és únic, que no hi ha ningú més com un mateix i que amb tota la força que portes dins faràs el que et proposis.

    Salut!!!

  3. conjuntbuit ha dit:

    Miki: Ja no es que siguem ovelles, som xais que son els animals més dèbils del ramat… però sempre és millor que ser un gos pastor!

    RS: La massa va i torna. El pensador pot unir-se i gaudir-hi amb l’espectacle (com feia Baudelaire al Paris del sXIX) o tornar-se un pessimista. I aqui és on entra l’estat d’ànim, hi ha dies que tens forces per caminar jovialment i somrius davant cada sorpresa que et dona la massa, però d’altres prefereixes fugir lluny… sempre visc amb aquest doble joc i m’encanta, per molt que em senti idiota.
    Em sol passar que el que descric no ho enten la gent del meu entorn, però ja forma part del meu caracter veure’m a voltes parat davant un arbre mentre els meus amics se’m mirem estranyats.

    Suposo que si, que cadascu és únic i el que ens cal és afrontar-ho i gaudir d’això.

  4. Laura ha dit:

    No hi estic d’acord, ja saps que som diferents, s’ha de tenir motivació per cada una de les petites, si us sentiu en un ramat potser vol dir que per vosaltres no té sentit el que feu?

    A vegades també em passa, que no sé quin rumb he d’agafar per ser “feliç” (concepte que ja sé que hauria de definir) o em pregunto si les meves decisions en la vida han estat tan sols fruit del camí que he hagut de seguir…

  5. Que existencialista! No t’haurà sentat malement el dinar??

  6. deambulant ha dit:

    laura, jo puc sentir motivació per les petites coses i viure el cape diem, xo alhora adonar.me que hem montat una societat (i tenim la nostra responsabilitat tmb) que es torna en contra nostra quan ens arrossega a viure sense sentir aquesta vida plenament. Una societat on imperen lleis absurdes i lleis que no deixen viure com un dessitjaria. I que ens fan alhora caure en aquest sentiment de inseguretat, de por, de voràgine… Ademés hi ha mil factors externs a nosaltres que ens fan escollir uns camins i no altres sense poder triar. Però amb tot tmb tenim petites escletxes de llum on vull pnsar que és on nosaltres escollim. I aqustes ràfegues lluminoses hem d’aprofitar.les. Triem desde el més profund de nosatres mateixos!, no amb el cap, sino amb el cor. Discernim quin és el nostre lloc al món i que volem fer d’aquesta vida que tenim entre les mans!! no perdem la consiència de que no tot depén de nosaltres mateixos, però sentim realment l’autenticitat de les poques tries que podem dur a terme. I vivim.les 100%

  7. conjuntbuit ha dit:

    jo sempre trio amb el cap, més que res pq el cor no pot decideix res en tan que és un òrgan motor… (jajaja es per picar-te!!)

    Em sento ramat pq haig de formar part d’ell, sinò seria rebutjat per la societat… no sé si això m’és igual o no… i veure com ens movem com automates sortin del tren, entrant, baixant la rambla, sortint de festa, anant al cine, fen cues per tot, és el que fa que et sentis diota i absurd.

    És clar que hi ha petites accions que em permet canviar una mica i poder anar en l’alternativa de la societat, però és un matis tan petit que a voltes costa molt entreveure’l. Potser si ajuntéssim tots els matissos al final de la vida es crea una cosa completament diferent a allò que el ramat volia.

    El problema està, per part meva, que solc gaudir de coses que la gent no enten i llavors em sento malament.

  8. Laura ha dit:

    Tens raó deambulant, però el post era masa pessimista i en no estar d’acord he extremat al positivisme.

    També conec gent molt diversa que enlloc de seguir el camí fàcil que he fet jo, que és el més marcat de la societat, s’ha endinsat en diverses aventures que l’han omplert un pèl més del que seria seguir el camí planer, però cadascú és com és…

  9. deambulant ha dit:

    laura, el fet de que el camí que hagis triat tú trobis que és el més marcat per la societat no treu que pugui ser el TEU camí, sempre que tu sentis que és el teu lloc i que és el que vols fer. Això és el que importa. Endinsar.se en “aventures” no té perquè omplir, pot acabar sent una manera de consumir experiències i vivències per tal d’aparentar i acabar convertint.se en un vitalisme buit de contingut. Pot ser, per tant, una altra més de les façanes d’aquest hedonisme consumista que tenim. Si allà on tu hi ets sents que és on vols estar, o a on has d’estar, endavant i amb il.lusió!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s