Arrelat i desarrelat alhora

Hi ha una sensació realment estranya que m’omple al tornar de qualsevol lloc on he passat varis dies i que no podré mai entendre, és el desarrelament a la ciutat on visc. Sembla estrany per que se suposa que la gent de ciutat els agrada viure-hi per certes coses però mai s’arriba a integrar en el teixit social-associatiu del barri on viu, ho sembla per que per part meva si que hi estic massa involucrat.

Des de petit he estat en diferents associacions, algunes d’antigues, com el Centre Catolic del barri centre de L’Hospitalet o el CE Xixell, d’altres de noves com la colla de diables Folcat Diabolic o l’associacio d’estudiants de Filosofia Filopathos; però malgrat tot, malgrat les hores que he destinat en reunions i actes diferents, en voluntariats o muntatges d’exposicions, tabalades o obres, mai m’he sentit del tot integrat dins d’aquest teixit intersocia anomenat CIUTAT. No sóc barceloní, ni tan sols hospitalenc… em sento molt més proper a tots els racons del món que he visitat que a la vanitosa ciutat, amb aquelles llums, aquella suposada superioritat enfront del medi rural (no necessariament d’interior, pot ser marítim), aquella aglomeració de gent a tot arreu, la magnífica qualitat de l’aire… si, és vanitosa. La gent de la ciutat se n’orgulleix de viure en el cau de merda individualista on s’amaga i des d’on observa la resta del món per una finestreta manipulada anomenada televisió. I aixó és el que em neguiteja només baixar del tren que m’ha portat des de Ripoll o de l’avió des de un punt perdut d’Italia, Bèlgica, França o ves a saber on.

Aleshores la ment pensa a massa velocitat com per captar alguna de les intuicions i sentiments quetinc fins que arriba la pregunta, perque continuo vivint a un lloc que no m’atrau? Varies respostes possibles:

  • La família: sempre seguiran al mateix lloc i la podré visitar quan pugui i vulgui. No és un bon fonament.
  • Les amistats: a la era d’internet puc seguir mantenint el contacte, o es que a cas tinc por de trobar-me sol allà on vagi? Sempre es pot conèixer gent si un és obert.
  • Les associacions: que a cas són una secta? Puc deixar-les per molt de greu que em sàpiga abandonar projectes interessants, però si amb una ho he fet, puc amb totes.
  • La parella: Si realment hi ha quelcom de sentiment d’estima, hauria de continuar durant, malgrat que amb el pas del temps cadascú seguiria el seu camí.
  • La carrera: arribat al punt en que ja no valores gaire el que estudies, val la pena continuar en un sistema educatiu menyspreable?
  • Els diners: sempre el capital entre mig… si alguns immigrants són capaços de trobar feina, jo també puc, el problema esta en que segurament no trobaré la feina de la meva vida. Però un cop tingui per poder pagar un lloc on viure i el menjar, no sembla que tingui gaires coses més per pagar… (aquí puntualitzarem que no tinc cotxe)

Potser em deixo algun que altre punt, potser sembla una visió massa d’adolescent de “als 18 m’independentitzo!”, però fa massa temps que no m’agrada el lloc on visc i això m’afecta en la resta de coses que faig, impedint-me pensar, reflexionar i crear tant com desitjaria. Suposo que en comptes de triar la opció fàcil d’estudiar a la Universitat de Barcelona (al costat de casa com aquell qui diu) podria haver-me anat a Girona o Lleida i guanyar independencia i una mica d’anyorança cap a la merda de ciutat on visc…

Potser tot és producte de la xafogor…

6 comments on “Arrelat i desarrelat alhora

  1. deambulant ha dit:

    La familia, els amics, la parella: ho posaria en un grup que seria la part humana que ens lliga als llocs. Les associacions i la carrera en un altre grup, que seria la vessant de com tu ets,i els diners en el grup de lo més mundà.
    Cadascú és com és però personalment penso que el primer grup és el que realment lliga a restar en un lloc concret, tot lo altre ho pots anar creant i cercant i allà on vagis ho portaràs amb tú (tant la filosofia i l’ànsia de saber com la implicació social, com la necessitat econòmica) Però nosaltres som els que ens envolten, els nostres pilars son aquells que formen part del nostre major o menor nucli. Creure’s un individuo aïllat de tot això, a no ser que sigui per necessitat ja que no es té a ningú de debó al voltant, o ho trobo,sincerament, massa prepotent i massa ensorrat dins els valors que critiques de la ciutat i de la societat que ens envolta. No estic dacord quan dius que a la teva familia la podràs anar visitant, que amb internet ja podràs estar en contacte amb els amics o que en faràs de nous i que amb la parella el lligam que us uneix ho continuarà fent mentes duri aquella estimació. I no estic dacord pq tot s’ha de cuidar, tot s’ha de viure, la familia, els amics, la parella… i això és dedicar.hi temps. Jo no vull trobar.me a un dels meus amics i que m’expliqui el que li ha passat durant mogollón de temps sense veuren’s. JO VULL VIURE AMB ELL EL DIA A DIA DEL SEU ANAR FENT. Sigui pq cada poc temps ens trobem i vaig veient com es va sentint, o bé pq compartim aquells moments (cosa més dificil).Obviament això no és possible sempre, però l’encant (no diré lo màgic…) de les relacions és quan la gent es viu realment, quan entres en l’altre i l’altre entra en tu. Quan el sents amb il.lusió, amb dubtes, amb por, amb alegria… i ell a tú igualment, i acabeu vivint tot allò junts, encara que formi part del dia a dia de l’altre i no del teu. I això no s’aconsegueix sols explicant com et van les coses, és quelcom més profund. És el poder abraçar a l’altre, mirar.lo, sentir.lo. VIURE’L. És cert que quan fa molt que no veus a un gran amic, al tornar a trobar.te’l és com si el temps no hagués passat, et mires i s’esborra la distancia fruit del pas dels mesos, però en aquests casos sempre em fa pena el no haver pogut gaudirnos més durant aquell periode, haver perdut el sentir.nos realment en els diferents moments.

  2. conjuntbuit ha dit:

    Me n’alegro que hagis llegit i comentat el post deambulant. Ja patia, jejeje!

    En aquest sentit et dono la raò, però a vegades quan torno tinc el desarrelament i segueixo cercant d’on prové. Possiblement no marxo enlloc per les amistats (més que per la familia), però no deixo de pensar que si aquestes volguessin marxar les acompanyaria… serien realment la excusa perfecte, pero tambe tinc com unes ganes rares de marxar sol ben lluny durant un temps curt, mesos potser, i poder tornar havent madurat i menjat aquest sentiment per quedar-me la llavor i plantar-la en un camp esteril esperançat de que creixi… esperança que ara no tinc, m’he tornat un perfecte estoic, de tot m’espero el pitjor sense por. Potser és el problema de creure que per tot h ha un destí assignat i que el meu és el més péssim.

    Ens veiem!

  3. madebymiki ha dit:

    Quantes vegades he passat per aquesta crisi existencial o post-vacacional!!, un munt sens dubte. Jo no tinc la solució, ara que per la meva experiència nòmada (4 pobles diferents en els últims 4 anys), t’aconsello que facis el que el cor et dicta, si vols marxar, fes-ho, endavant no tinguis por. Això si pensa que en cada bogada es perd un llençol i que cada decisió que prens te un preu. Jo no me’n penedeixo, però la vida de nòmada te el seu preu i les seves satisfaccions.

    No és dolent tenir la sensació de desarrelament, jo crec que és la mare de la tolerància i de l’obertura mental. Hi ha gent a la que ens cal una distància per tenir una bona perspectiva del món on vivim.

    M’ha agradat molt el teu post, m’he sentit molt proper al que has escrit. Salut company!

  4. Biel ha dit:

    T’acompanyo en el teu pessimisme innat!!Quan torni per terres catalanes hauríem de quedar i fer unes birres…
    Tu que ets filòsof, suposo que deus dubtar de la existència de la realitat externa. La manera en com vivim les coses, crec que està totalment mediatitzada per com nosaltres tamizem la realitat que ens envolta. La cultura en què hom creix, la família, els amics, l’escola i totes les experiències personals que anem acomulant ens creen el filtre a través del qual comprenem la realitat. El què sentim i com comprenem la realitat que ens envolta està tant a dins nostre com a fora…per això a vegades un es pensa que marxant lluny totes les coses canviaran, però sovint el canvi esperat no es produeix, perquè tot i que l’entorn canvii, sóm nosaltres els que no canviem.
    Ara et donc totalment la raó amb el tema de la televisió. La televisó ens imposa un model unificat de comprensió de la realitat. Això fa que cada dia siguem més pobres pel què fa a la pluralitat de pensaments.
    També entec la crítica a l’individualisme regnant en la ciutat, la ciutat és un increïble organisme creat per milers d’individus que interaccionen continuament, però dins d’aquesta multitud molts individus no se separen de la soletat. Perquè la ciutat està muntada per consumir, i el consum és individual.

  5. Jo acabo de tornar de passar 15 dies en un poble de menys de 100 habitants i de evritat que LH es un paradís terrenal!!

  6. deambulant ha dit:

    Biel: estic d’acord amb tu quan dius que el canvi s’ha d’efectuar dins d’un mateix. Marxar fora et pot ajudar a veure les coses d’una altre manera, a agafar energia… però el discerniment l’hem de fer amb nosaltres mateixos i ser sincers en fer.lo.
    Una de les característiques de la ciutat és certament l’anonimat que aquesta et dona, el possible aïllament respecte al veí i la independència que pot transformar.se en individualisme extrem. Però aquestes característiques poden veure’s també com quelcom positiu i necessari, segons el moment i la situació. Al meu poble de consumisme n’hi ha a per donar i vendre (mai millor dit) i això que no arribem a 500 habitants i que està al cul del món! vull dir amb això que aquestes són catacterístiques de la nostra societat més que no pas de l’indret on et trobis.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s