Causalitat o casualitat?

En la discussió amb Deambular sobre el consum d’alcohol es va arribar a un punt on el tema que es podia entrellegir en els seus arguments era la força del atzar, que per a ell/ella era capaç de ‘crear’ moments màgics que li feien retornar la fe cap a la humanitat. I arran d’això m’he anat plantejant fins a quin punt era d’absurd aquest concepte/idea.

Les coses, els events, poden passar per casualitat o per causalitat. Si passa casualment tot està en mans de l’atzar i per tant a la hora d’actuar no puc predir quines seran les conseqüències dels meus actes (i que valgui la redundància), és a dir, podem fer el que volguem sense atendre a la responsabilitat ja que el resultat final pot ser qualsevol. Cosa completament absurda, ja que si escric un post el resultat final serà que hom el llegirà, si tiro una pedra el més probable és que caigui, si alço la mirada cap al cel el podré observar… i així infinitats de accions reaccions. D’altra banda l’empirista escosés David Hume ja va reflexionar sobre aquest argument en contra de l’atzar dient que no sempre és cert que on hi ha fum hi ha foc. Possiblement, però no se li pot atribuïr a la màgia de la humanitat el fet que durant tota una nit s’estigui parlant de Clown i que de cop apareix una pallassa política, és una mescla d’atzar i causalitat ja que si no haguèssim parlat de Clown durant la nit, la pallassa hagués aparegut igualment i la reacciò podria haver estat ‘Ostres! Jo he fet cursos de clown! Quina casualitat!’… i ja està! Ja tornem a tenir màgia humanitària atzarosa quan el que es faés més aviat cercar-li tres peus a un gat que només en té dos.

La majoria dels events que descrivim com a atzarosos o casuals no són res més que una relació causa efecte del que anem fent amb la nostra vida, és poc probable que demà acabi anant a la Lluna per que cap dels meus actes fins al dia d’avui han estat dirigits cap a aquest fi, en canvi és molt probable que em cansi de tot el meu entorn i marxi lluny de L’Hospitalet per que moltes de les meves experiències m’han portat a no voler estar en aquesta ciutat. Aleshores resulta absurd dir que és màgic un moment pel fet de ser casual, quan és molt fàcil de veure quines són les causes que han dut fins a allò, no és màgic acabar a la platja de la Barceloneta veien sortir el Sol amb dues persones més per que cada dia ho fan molts turistes i barcelonins que acaben allà la festa. Màgic seria que una nit sortis el Sol (com deia la cançó), tota la resta és una simple correlació d’events que van a tanta velocitat que quasi ni percebem.

Però no és pot afirmar del tot que tot és producte del destí. En alguns instants l’atzar juga amb el resultat que es pugui obtenir, però es dóna en causes de les nostres accions poc clares. O sigui, si viatjo a l’estranger pot passar qualsevol cosa, i és allà on entra l’atzar, encara que tot estarà dins d’uns límits poc màgics.

13 comments on “Causalitat o casualitat?

  1. RS ha dit:

    L’absurd és en tot, en la casualitat i en la causalitat. En la casualitat ho expliques bé tu, si tot és per atzar la meva responsabilitat no existeix. Però si tot és per causalitat encara és pitjor! Tots els meus actes són la conseq¨ència dels meus actes anteriors, i els anteriors dels anteriios i així fins al dia del meu naixemenent. A la vegada els meus actes futurs estan condiucionats pels presents que estan condicionats pels passats. Llavors no som lliures de res i per a res, i si no som lliures no som responsables de res.

    Per casualitat o per causalitat, i segons aquesta teoria seríem doncs esclaus de l’atzar o de la necessitat.

  2. conjuntbuit ha dit:

    Exacte RS. I és aleshores quan et quedes en suspensió de judici o quan arribes a la conclusió de que hi ha un punt intermig on hi ha coses que estan produides per una causa i d’altres que estan en mans de l’atzar. Però no per això consideradas un moment màgic a una i a l’altra no.

  3. RS ha dit:

    No veig perquè has d’arribar a cap punt intermig. La causalitat ha de negar per força la casualitat. Si tota conseq¨ència té la seva causa i tota causa és conseq¨ència d’una causa anterior, on està l’atzar?

  4. conjuntbuit ha dit:

    En que hi ha causes que poden tenir varies conseqüencies, per tan la conseqüencia final serà resultat de l’atzar i de les causes, però no solament de les causes ni de l’atzar pq cada un per si sol resulta absurd.
    Quan tires un dau pot sortir varis resultats i tots són conseqüència d’haver-lo llançat, però el 1-2-3-4-5-6 que pot sortir està en mans de l’atzar. Quan llances una moneda enlaire poden passar varies coses: que surti cara, que surti creu, que se’t caigui a terra i la perdis, que hom te l’agafi a l’aire… totes aquestes conseqüències no depenen només de la causalitat, l’atzar també hi serà present.

  5. RS ha dit:

    Penso que no, no és que una causa pugui tenir diverses conseq¨ències sinó que una conseqüència pot estar fonamentada en diverses causes, i això bandeja de nou l’atzar. Si tires un dau a l’aire a tu et sembla que poden sortir sis possibles resultats, però el resultat sortirà en funció de la força amb la que tu has llençat el dau, de l’efecte de l’aire en el fregament amb el dau, de la reacció de la superficie sobre la que el dau reboti, etc. Tot això i mil coses més fan que només un resultat sigui possible una vegada el dau ha estat llençat, encara que a nosaltres ens sembli que en son possibles sis. L’atzar no és res més que la nostra ignorància de la naturalesa, si coneguéssim les influències de tot en tot podríem negar l’atzar i crear models que explicarien la realitat a la perfecció, present i futura. Per sort no hem arribat a aquest punt i per això podem viure en la illusió de la llibertat.

  6. deambulant ha dit:

    RS: El que realment succeeix quan tiro el dau a l’aire i em surt un 2 no ho sabré mai. Com a ésser humà li donaré la resposta que pugui donar.li a aquell resultat, però MAI sabré si és veritablement allò el que s’està donant o be és una altra cosa. És a dir, puc argumentar que el fet de que em surti el número 2 és resultat de que el fregament del aire i la pressió ambiental sumat al posterior equilibri de la massa del dau damunt la taula donen que en tirar.lo en aquell precís instant em surti el numero 2, però no deixa de ser aquesta una interprepació humana dels fets. Si en lloc de ser els observadors éssers humans fossin formigues elles potser percebrien altres causes diferents que provoquen aquell resultat i que per la nostra constitució humana no som capaços de copsar. Per tant MAI SABREM EL QUE FA REALMENT QUE ALLÒ ES DONI D’AQUELLA MANERA. Potser sí que tot és resultat d’un ésser superior que ens manipula i que juga amb nosaltres com nosaltres amb els daus… i seria totalment impossible de reconeixer. Em d’assolir que no podrem mai arribar al sí mateix de les coses copsant.les plenament, però necessitem saber.nos lliures per poder actuar en la nostra vida diaria. Hem de suposar un espai de llibertat i per tant situar.nos en un pla diferent a la pura necessitat, no per crear una ilusió sino per poder viure.

    CONJUNTBUIT: A tu et respondré més tard, que ara estic a la feina i el que he d’argumentar és llarguet!! 😉

  7. Bona reflexió que sembla extreta d’un capiítol de “LA insoportable lleugeresa del èsser2 de Milan kundera!

    Causalitat sempre, of course, res es absurd, tot respón a una lógica empírica que cal descobrir. Tot es (o serà) mesurable i sotmés a lleis i principis racionals, fins i tot l’atzar.

  8. deambulant ha dit:

    CONJUNTBUIT: NO EM MARAVELLA EL PQ DE QUE LA MEVA SANG EM CIRCULI PEL COS SINO EL FET DE QUE HI CIRCULI.

    Anem a veure, pas per pas. Rellegint el meu “solo” a sobre l’alcohl i el que exposes tu ara, em dona la sensació de que parlem en plànols diferents i que el seguir així comportaria la eterna desavinença. Estàs fent retrets al meu discurs des d’un punt científicista i no és el seu. M’explico: imaginem que em cau una poma al cap. Jo no vull explicar COM és que es dona aquest fet (plànol cientificista), ni tan sols el per què (plànol metafísic), sino que vull empaparme del QUÈ al qual el fet em porta, el que a mi em transmet allò que hagi passat.

    Efectivament estic més o menys dacord amb tu quan dius que jo exposo entre linies que l’atzar és capaç de “crear” moments màgics que em fan retornar la fe cap a la humanitat. Però reformularia una mica la teva interpretació: El que vull dir és que el deixar.nos sorpendre pels fets que succeeixen (independentment de que siguin producte de la causalitat o de la casualitat), el no tancar.ho tot al nostre control racional ens proporciona la captació de moments màgics els quals, veritablement, em retornen la fe en la humanitat. Si trobes que aquesta última expresió posseeix excecives connotacions podria traduir.se com que “aquest deixar.nos sorpendre per les situacions ens fa percebre moments on es copsa la maravella d’un misteri que ens porta a adonar.nos de quelcom molt gran que ens uneix als éssers humans.”
    La catalogació de MÀGIC, no ha de confondre’s amb res sobrenatural ni cap producte de bruixots amb pocimes, sino que la utilitzo com el captar l’espurna d’aquell moment especial.

    Al llarg del temps les persones hem necessitat explicar.nos el perque de tot allò incomprensible que ens sorprenia, associant.ho o bé a l’atzar, o be a Déu o a quelcom científicament comprobable…a mi personalment, en aquest punt de la reflexió, m’és exactament igual la causa d’allò que em maravella, primer perque no crec que pugui saber.se amb certesa mai, i segon pq el fet de plantejar.la fa oblidar inebitablement l’emoció que allò havia provocat.

    En relació a l’absurd que et resulta dir què és màgic un moment pel fet de ser casual, et respondré que la causalitat o la casualitat no li donen l’absurditat a la màgia atribuida a aquella situació, ja que l’extraordinari d’ aquell instant en sí no és ALLÒ QUE L’HA PROVOCAT sino LÌNSTANT en ell mateix. El que succeeix em produeix quelcom que em maravella, que no vull poder explicar, i que em fa copsar de cop la insignificancia de mi mateix, la por cap a tanta desconeixença que m’envaeix i l’angoixa més subtil que m’esguinça agudament a dins del pit. Aquí entra la fe en la humanitat, que no és res més que la fe en el tu i en el jo, en el misteri compartit, en la certesa de captar per un segón la fugaç espurna que és la vida. Independentment del que la provoqui.

    Un exemple que es trobarà estupit: La primera vegada que em van treure sang, mentre l’infermera començava l’extracció vaig gosar mirar l’agulla. Sobtadament em va envair un fort sentiment que em deixava amb la boca oberta. Per un instant, abans de que la mestressa em fes reaccionar, vaig alucinar amb tot allò vermell que sortia de dintre meu sense consultar.me, sense que jo sentís res. Era quelcom que anava fent sense que ho pogués racionalitzar ni manar, ni tansols sentir o desitjar, i que anava fent per ell mateix, tot i trobar.se en mi. Aquell moment va ser màgic. Desde el teu plantejament em diràs que de màgic no tenia res, ja que la presió dels eritròcits en bombejar el cor provoquen una reacció, etc. Però és que a mi això m’importa molt poc. No em maravella el pq de que la meva sang em circuli pel cos, ni tan sols com és que ho fa, a mi em trasbalsa simplement el fet de que hi circuli.

  9. RS ha dit:

    Deambulant,

    Entenc la teva reflexió, però has d’admetre que quan dius que t’és igual perquè les coses passen i que tan sols t’importa que passin, vius en una illusió. Si la llei de la necessitat és correcta no hi ha cap grau de llibertat ni en el comportament humà ni en la naturalesa. Que no ho volem veure? Que ens és imprescindible creure que som lliures per viure? Que només ens importa la conseqüència de la causa? Molt bé, però si les causes fan que el dau tregui un dos, el dau traurà un dos, si les causes fan que ara aixequis el braç l’aixecaràs i si les causes fan que caiguis mort hi cauràs, per molt que la teva illusió sigui la de pensar que podien sortir sis resultats del dau, que podies o no aixecar el braç, o que podries seguir viu.

  10. conjuntbuit ha dit:

    Deambulant: Ho sento molt però diria que capto molt millor la realitat quan l’analitzo i la controlo que no pas a la inversa. Em sembla molt més màgic escriure una obra de teatre i representar-la (dues coses que controlo perfectament) que no pas trobar-me una pallassa politica. És senzillament dogmàtic creure en la humanitat, tenir fe en ella. Jo no l’haig de recuperar pq no en tinc, per això em sembla estrany que trasbalsi el fet de que et corri sang per les venes… Em sembla que la discussió no arribaria enlloc, i no perque no entenc el que dius sino pq serà imposssible fer-te veure alguna cosa que surti del teu discurs.

    RS: És probable l’existéncia de la causalitat, arribats a aquest punt em qüestiono si som capaços de veure la relació causa efecte. Quan sabem que la bola de bitlles que acabo de llançar serà efecte de la caiguda de les bitlles? El primer cop que ho experimentem no ho sabem pas, és després al veure les conseqüencies que ho esbrinem.
    Si la física arriba a explicar tot el funcionament de la natura, les religions deixarien d’existir per per desgràcia potser seria un mon molt avorrit ja que sabriem en tot moment que estaria a punt de passar, com molt bé has expressat.

  11. deambulant ha dit:

    conjuntbuit: acabo aki la discussió, tot i que dubto de que en escriure una obra de teatre i representar.la “es controli tot perfectament”. Justament aquí entra molt el factor sorpresa, inclús cap a un mateix. I sí que sóc capaç de sortir del meu discurs, però la benentesa porta a la fi de la discussió, la fi de la discussió a l’ acabament del plantejar.se, l’acabament del plantejar.se a la mort del pensar i la mort del pensar al suicidi de l’home.

    RS: En relació al que deies, viure en la ilusió pot ser obviar que la realitat en sí està vetada a nosaltres. El que conaixem no és la realitat objectiva sino el que ha passat pel nostre filtre de éssers humans. La relació causa-efecte no té pq existir objectivament, tot i que nosaltres(tu, jo, els cintífics que son humans tmb) entenguem i captem així el món i les coses. Però això no li treu la seva utilitat pràctica ni a la relació causa-efecte ni a la ciència. De cap manera! la ciència jo l’entenc com quelcom molt important a nivell pragmàtic. La ilusió és per a mi no veure que estem tancants i ho estarem sempre en el nostre cos humà. Per tant mai sabrem si som lliures o no ho som, és totalment impossible saber.ho, totalment impossible.

  12. RS ha dit:

    Conjuntbuit i Deambulant: Crec que tots dos heu tocat el punt principal. L’existència de la relació causa-efecte i l’existència de la realitat mateixa en sí. Aquest és l’únic punt d’esperança, el de la inexistència de la realitat tal com la percebem, i si la realitat no existeix com a tal potser si que com a consciències perdudes podem ser lliures. En un món fosc, desconegut, perdut, imperceptible, mancat de veritat i totalment subjectiu, però lliure.

    Salutacions. Ha estat un plaer.

  13. deambulant ha dit:

    un plaer per a mi també! mai havia mirat tant un blog com en aquests últims díes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s