(relat paranoic en 4 capitols) b

Capitol 2: La infraplanta.

L’Aitana corria escales avall a la recerca de la seva habitació, del seu llit, mentre darrere seu els infermers es multiplicaven perseguint-la. Baixava els graons de quatre en quatre, la seva cabellera ataronjada descendia suaument amb un moviment que recordava el mar vist durant la posta de sol, els seus ulls verdosos resseguien l’hospital cercant un punt d’alliberament a la seva captivitat, es sentia com una princesa en mans d’un malvat mag que l’havia tancat en un estrany lloc on tothom la mirava com si estigués malalta. A cada pis que baixava més infermers es sumaven, uns infermers que poc a poc, com més profunda era la planta, perdien la seva bata blanca transformant-se en un vestit negre i roig que els arribava fins als genolls, els seus rostres s’anaven igualant, el cabell es feia més i més curt, els ulls negres, les celles ben poblades, el nas amb forma de triangle isòsceles… un gran exèrcit de clons anava a per l’Aitana.

Les entranyes de l’hospital eren un gran bosc dins d’una cova amb horitzó, els arbres creixien gràcies a una entrada de llum, semblant a una claraboia, situada en el sostre, una escletxa que omplia de vida aquell lloc estrany. La infraplanta. Les ànimes de tots els malalts morts en un llit d’aquell edifici es passejaven alegrement per sobre de rierols de sèrum fisiològic, camins que els transportaven per tot arreu, passant per sota de ponts i a prop de pobles on els nouvinguts es quedaven atònits davant de tal espectacle. La nostra actual protagonista continuava corrent pel bosc, fugint desesperadament dels clons, buscant un lloc segur on amagar-se i descansar. Els seus perseguidors havien omplert de mirades inquisitives el bosc ansiosos de trobar aquella noia.

-Perquè la seguim?- va dir un dels soldats clon. Immediatament es convertí en una escultura de granit. En aquell exèrcit no s’acceptava cap mena de qüestió sensata. L’Aitana va arribar a un petit poble. Porta tancada, porta tapiada, semblava que ningú d’allí la volia dins de casa seva. Quan ja tot ho donava per finalitzat i les llàgrimes començaven a omplir el seu rostre va sentir una forta olor a té de canyella que la conduí fins a una masia situada a les afores del poble que tenia les portes obertes de bat a bat.

A dins hi havia una sala d’estar amb una llar de foc al fons on una gran olla bullia, una taula antiga amb quatre cadires i asseguda a una de les butaques del costat de les flames, una dona acariciant un gat. La noia, encongida per la por que havia passat durant unes quantes hores va seure al costat de la dona i se la va mirar. Ulls de muntanya, mirada profunda com una vall, llàgrimes d’aigua de desglaç descendien per la seva cara, una cara demacrada, plena de turons i pics, amb uns llavis com núvols de tempesta, unes dents semblants a les estalagmites i les estalactites d’una cova d’olors fetals.

– Perquè plores?- li preguntà l’Aitana. Un fil de veu incomprensible tal com la brisa sorgí de la boca de la dona, l’Aitana no entenia res del que li volia dir o expressar aquella persona. Després d’un silenci solament trencat pel foc va ressonar dins la ment de la noia la resposta.

– Per que ningú se m’apropa, tothom creu que estic malalta quan només sóc diferent, creuen que sóc un monstre i em volen curar, però jo només vull continuar tal com sóc. No estic malalta, que pugui parlar i raonar no significa que sigui humana.

– A mi em passa una cosa semblant. Durant la meva infantesa em sentia lliure, actuava com em semblava correcte a mi, però a la meva família li semblava estrany que preferís llegir, cantar i ballar pel bosc xerrant amb els meus amics i jugant amb ells, que anar a l’escola a conèixer altres nens i nenes iguals que jo. Perquè no podia divertir-me amb els éssers del bosc? ‘Quins éssers? Ai filla, tens una imaginació!’ era la seva resposta. Així que quan vaig fer els dotze anys, els meus pares em portaren cap a aquest hospital. Han provat milers de coses per curar-me, però no ho aconseguiran, per molt que em persegueixin, droguin i em lliguin, no ho aconseguiran… per que jo no estic malalta! Trastorn paranoic. Saps que vol dir? Jo tampoc.