Aquest ha sigut un dels mesos més durs des de feia temps. Treball, un germà i un pare a l’atur impedint-me entrar a internet, concerts, Bolonia, vagues, teatre… molta feina i poc temps per dedicar-lo a allò que m’agrada: Desfogar la imaginacio en aquest bloc.
Aprofitem que estic en una hora morta a de classe per fer-ho!
Cansada del ritme de vida constant d’estrés, incoherent, de viure angoixada envoltada de gent, dorment, de les mirades a terra, de les parets, de la por a caminar sola, de nit, pel carrer, La música era la seva via, l’únic escapament, de la presó ciutadana que l’omplía, de laments, sexe desenfrenat, lluites contra el passat, ella volia marxar, volia respirar, notes de llibertat, horaris sense precisar, allà havia arribat, a Perles havia anat. Embriagada pel paisatge comença a pensar, que no vol tornar, que no vol tornar. Un crit al buit l’allibera de la ciutat, on no vol tornar, no vol tornar.Corre pel bosc, la nit arriba per moments. Els arbres anhelen l’arribada de la primavera, que ja es fa esperar. La pluja, l’hivern, ha deixat la pedra destrossada, mort de pols, rocs que es trenquen quan els trepitjes. I les estrelles comencen a sortir. A la llunyania, un far, un punt per no perdre’s. Sols ha de correr recte avall, seguint les llums del poble on mai arribarà.
ø! 
Rima consonant AA-AA??? Ehhh bé…
Dedicat a la prosa a la de ja!
Ah!, docs a mi m’ha agradat, no és que tingui gaire criteri, però no cal que et dediquis a la prosa a jornada complerta.
La veritat és que se’ns dubte se’m dona millor la prosa… pero tot i aixó la rima no és el que més m’importava. El problema és que aquests versos els vull aprofitar per fer una canço, i m’obliguen a fer-les rimar.
Tot i aixó, el que es diu importa més que la rima.