La mort

Influenciat per Heidegger i les classes d’en Santiago Lopez Petit, porto uns quants dies pensant entorn d’un sol tema, la mort. Però jo no li tinc por, ni que m’arribi la hora ni que li arribi a un èsser estimat, allò que el destí ens depara sols té un fi, acabar amb la vida. El viure no és més que un pas cap a la mort i la millor manera de fer aquest camí és assaborint la vida sense necessitat d’aferrar-se quan morim (aqui és on més m’apropo al pensador feixista).

És a dir, defenso la vida com un pas entre un no-res i el no-res, i la millor manera d’omplir el conjunt buit de la realitat és amb accions i projectes a curta distancia, ja que fer-ho a llarga distancia ens pot provocar un intent desesperat per evitar la mort. Jo puc morir ara i estaria tranquil, no tinc cap projecte personal ambicios i aquells que estan en proces es poden quedar inacabats. Llavors, que em preocupa? La reacció de la meva familia i amistats.

El meu enterrament és el que em preocupa, em preocupa que al tenir mitja familia catolica puguin acceptar que un cura faci apologia dels valors cristians posant la meva persona com a exemple (allo tipic de ‘en tal va ser un bon cristia’… no ho he sigut ni ho serè mai de cristia!). Em preocupa que la gent em recordi amb tristesa, instaria a que aquella nit fessin una gran festa en honor meu, pero aixo és, potser, demanar massa. Almenys voldria que durant el dia de dol es pogues agafar el millor text que tinc perdut per l’ordinador anomenat Dic. i es llegís en record del que pensava en aquella epoca de total penombra sentimental. Però tot això són coses que desitjaria que es molt possible que no es facin.

Almenys sé que quan arribi el moment de retornar al no-res podré encarar-li la mirada, somriure i dir-li ‘Joder, podries haver trigat menys no?’. Tota la resta són bestieses que penso ara, la por que més córrer entre el jovent és la de ser oblidats un cop morts i aixó és culpa de les influencies Andy Warhol i els seus quinze minuts de fama… potser per aixó escric un blog? Si, escau la possibilitat que només ho faci per poder ser recordat en un lloc tant poc físic com és internet.

Pero per alguna cosa estem a la societat de l’espectacle, on només seràs recordat si intentes trencar el mur de la rutina o si ets un actor que despunta dins d’aquesta… ser un titella politic que surti per la televisió, encara que només sigui per les cagades que has fet.

Prefereixo intentar trencar el mur.

10 comments on “La mort

  1. conjuntbuit ha dit:

    Et plantejo la pregunta seguent…creus q neixer es una putada?

    Jo li vaig tindre por a la mort quan es va morir l’avi paco.
    De tant en quant hi pensaava en aquella epoca, erem petits, vale, pero hi habia nits q m’axecava plorant… pq em fotia a donar-li vltes i arribava a la conclusio hi haura un moment q no serem res. Ni pensarem, ni sentirem, ni respirarem….etc.

    Ja de mes gran m’he adonat, q aixo son 4 dies. Q no val la pena amargar-se. Q cadascú ha de fer la seva i disfrutar-la el millor possible.

    Aixi q, avui es divendres, una cervesseta fresca amb esl amics, la novia etc….i a disfutar del cap de setmana!

    Marc (ton germà)

    SALUT!

    Ton germà Marc.

  2. conjuntbuit ha dit:

    per si no t’ha quedat clar, soc ton germa MARC. jejejeje

    Sento trencar el climax d’aquest blog tant bohemi.

    😉

  3. conjuntbuit ha dit:

    per cert, l’esglesia fa pudor.

    Ves a veure CAMINO. Gran.

  4. Ferran ha dit:

    Jo, que segurament estic més a la vora de la mort que tu, ja estic redactant el meu opuscle per a ser llegit el dia que palmi. Segur que li faré una putada a algún amic que haurà de llegir-lo, però, ho sento, jo no hi seré!

    I de capellans, res de res, clar.

  5. pinucset ha dit:

    Hola Conjuntbuit!

    Entrada molt emotiva però amb la qual discrepo en diversos punts.

    El cert és que jo tampoc tinc por a la mort, com va dir Epicur no hi convivim mai: quan hi som nosaltres la mort no hi és; i quan arriba la mort, no hi som nosaltres. Però si que em fa por el fet de saber que moriré tard o d’hora; bé, més que el tard o d’hora em fa por el possible d’hora (el tard és una inevitable qüestió biològica).

    Diria que no m’equivoco quan afirmo que quan algú diu que no li fa por la mort no s’ha plantejat que no tothom mort amb 80 anys, qualsevol persona normal i corrent té por a morir demà per tot el què això implicaria. Altra cosa és que no hi pensem i que per tant no tinguem por, és allò dels ulls que no hi veuen.

    I ja per acabar, m’acomiado amb una de les meves frases preferides sobre la mort:

    “Viu de tal manera que quan moris plori fins i tot l’enterramorts.”

    (No recordo de qui és i no ho he trobat amb un Google ràpid).

    Vagi bé!

  6. Precisament jo estic fent un curs d’antropologia física per interpretar tombes i esquelets!
    La veritat es que és un tema apassionant veure com cultures tan distants i diferents a la nostre han tractat aquest tema!
    I la de coses que es poden esbrinar de la societat a partir d’un entreeament, ja que la premisa nº1 de la interpretació de tombes es que un funeral MAI està pensat en el mort, que ja no es pot queixar, si no en la reproducció dels esquemes i estructures simbòliques d ela societat.

    Per tant, si, es bastant possible que t’enterrin amb capellà i missa!!

  7. Ferran ha dit:

    Perquè amb capellà i missa? Jo ja he anat en diverses ocasions a cerimònies civils. Els serveis funeraris, al menys els de la ciutat de Barcelona, ja tenen establerts uns protocols per a aquests casos.
    Re cordo fa uns anys al Tanatori d’Hospitalet una discussió entre la famiia del mort i el capellà (que no volia fotre el camp quan la familia li deia que no el volien veure ni en pintura). Però ara, això ja no és necessari, només cal dir als serveis funeraris que vols fer una cerimonia civil i una persona dels serveis, fa una glosa pública del difunt després de parlar amb la familia en privat. Això, si ningú de la familia o dels amics vol intervenir.

  8. conjuntbuit ha dit:

    Marc: El tema de la mort hi ha molta gent que la obvia, es com si fos tabu. Pensar en ella es anar un pas endevant que molta gent.

    Ferran: Nomes faltaria que es puguin fer casaments civils i et vegis obligat per l’esglesia a ser enterrat crisitianament… per sort el pais a canviat una mica. I si, es una cabronada fer llegir quelcom teu a algu que esta en dol… pero be, es la ultima que faras i ja no sera en vida.

    Pinucset: he reflexionat sobre la mort moltes vegades i al principi seguia el pensament epicuri… pero el problema esta en la frase final que has posat, la gent vol ser recordada i si no ho aconsegueix viu aterrida pq pensa que la seva vida no te sentit. Tinc clarisim que dema la puc palmar, i aixo no em preocupa gens… no sere famos, sere recordat per quatre persones i segur que no es faran concentracions per l’estudiant de filosofia mort de jove. I si passes aixo dema, segur que l’enterramorts ploraria al veure un noi de l’edat del seu fill mort.
    tot i aixo, la gent no parla de la mort quan es jove pq la veu llunyana, i en aixo estic prou d’acord.

    AG: Al meu enterrament hi haura capella, missa i retoc de campanes. I la missa sera una apologia contra l’abortament, l’homosexualitat, el libre albedrio, l’hedonisme, l’agnosticisme… Total, que la fara la Sarah Palin!

  9. Jordi ha dit:

    Ei conjuntbuit,

    el què realment aterra de marxar no és el fet de no morir com un heroi, que pocs ho fan. Sinó que les 200? 300? Persones que et ploren perquè has mort d’aquí 70 anys la majoria estaran mortes, i llavors potser només alguns fills d’aquestes persones hauran sentit parlar de tu. Però i passats 200 anys de la teva mort? És cert que hi ha gent que ha passat a la història (Newton, Bonaparte, Einstein, Juli Cèsar…); però la gent que és recordada segles després de la seva mort és una minoria infinitessimal respecte a tota l’altra gent que mor.

    Així que… sí, el més probable és que la majoria dels que llegiu això no sigueu recordats EN ABSOLUT, 300 anys després de la vostre mort. Com si no haguéssiu existit, tal qual.

    PD: Carpe diem.

    PD2: Mortus és qui no respira pota estira.

  10. Jordi ha dit:

    Ah, i sempre m’he preguntat com tenen els sentiments els enterramorts.

    Deuen estar (malauradament) més que acostumats a enterrar joves, nens, etc. Arriben, amb el pas dels anys, a un estat d’enduriment mental on són capaços de maquillar un noi en un sepulcre sense cap mena de pena o sentiment?

    O, ans al contrari, viuen cada dia immersos en les seves pròpies llàgrimes?

    Les dues vessants tenen la seva part esgarrifosa, i dubto que hi hagi terme mig quan porten 40 anys fent la mateixa feina.

    Ara sí, bona nit!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s