Benvingut a Oníria!

El vaixell solcava les aigües blaves del Mediterrani suaument, les onades semblaven inexistents mentre el meu veler blavós les acariciava com si fos les mans d’un amant privat durant temps d’aquest plaer. L a brisa marina em xiuxillejava paraules indestructibles i, alhora, indescriptibles… tranquil·litat era la meva ment, silenci, el meu entorn. Un record va sorgir llavors a la meva imaginació, enmig d’aquella basta extensió de milers de milles blaves va aparèixer un record de quelcom demolidor, la mort del meu avi.

Va ser una cosa sobtada, ell va tenir un atac de cor enmig d’un sopar familiar i va ser llavors quan em vaig adonar que mai havia estat capaç de dir-li que l’estimava i que era una persona que sempre respectaria. Però ja era massa tard, ja no el veuria més i aixó em provocava una sensació de buit, de tristesa díficil d’omplir durant temps. Va ser per aquella època quan vaig vessar les mves últimes llàgrimes.

– En què penses?- em preguntà una nena des de la proa, asseguda sobre un tamboret metàl·lic.

– En el que no vaig poder dir-li una vegada al meu avi, en tot el que no vaig poder apendre d’ell, les seves experiencies, aquella guerra desgraciàda i en com va poder erigir una familia com la que tinc.

– En tot això penses? Quan va morir?

– En un somni.

La resposta va retornar el silenci en aquell veler solitari… solitari? Un segon! Ja no estava sol en el meu viatge per l’infinit mar. -Qui ets?- li vaig perguntar tranquil, com si fos normal que una nena d’uns deu anys estigués de cop plantada davant meu.

– No em coneixes? Mira’m bé!

Després de tanta estona observant el terra del veler vaig realçar el cap per observar bé el meu entorn. El Mediterrani seguia passiu al meu viatge, la brisa continuava recordant-me on tenia la cara amb els seus suaus xiuxiullejos i allà estava la nena. Portava ulleres, era una mica alta, el seus somriure dibuixava una boca imperfecte, cabell curt i castany com el color d’aquells troncs que encara tenen temps per crèixer i una mirada que em transmetia sinceritat, serenitat i alhora aquella perspicacia insolent de la preadolescencia.

– No sé qui ets. Jo? Tampoc ho tinc gaire clar.

– Em dic Alba, i sóc l’encarregada de dir-te on comença el teu viatge. Aqui. Benvingut a les aigües d’Oníria, en poques mitjes hores arribarem al port pesquer d’aquesta illa perduda. Fins aleshores restaré callada a l’espectativa del que em diguis. Qualsevol pregunta serà resposta, aquesta és la norma principal d’Oníria… encara que potser no entendràs les respostes amb claredat, ja que aquesta és la segona norma.

5 comments on “Benvingut a Oníria!

  1. Aixó té alguna cosa a veure amb la novela q em vas dir q has començat a esciure?

  2. conjuntbuit ha dit:

    Si senyor. Es l’inici… el que passa es que en dos capitols ja m’he carregat un personatge… pot ser efecte de la pluja?

  3. Enveja? Ajaja
    Quan portes tu amb el blog? Un any? Ni això, no?
    Si veiessis el que escribia jo amb un any de blogger i la mísere quantitat de comentaris q tenia (1, 2… 3 com a màxim)
    Tot es basa en la constància i l’autosuperació.

    I un consell de veterà, que pots seguir… o no!: No creus que encara et falta rodatge literari per llençar-te a per un llibre?

  4. conjuntbuit ha dit:

    si, pero no penso anar mes enlla de les amistats, es un micro llibre…. soc incapaç de fer capitols de mes de 4 pagines de word. Es un projecte personal i no penso publicar res del que penso…de moment en aixo concordo bastant amb socrates i pirro.

  5. Lídia ha dit:

    ooh! jo entro dins del teu cercle privat no? o sigui que tinc dret a llegir-lo! espero que vagi bé l’elaboració!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s