Belgium Chronicles I

Volia fer un post en anglés sobre el viatge que m’ha mantingut lluny d’internet durant cinc dies, però m’he adonat que parlar anglés i posar-se a escriure’l és realment una cosa diferent… és curios el llenguatge no?

Dilluns 20 d’Octubre: Com pot ser tan llarg un dia?

El dilluns al matí em vaig aixecar del llit de cop, gairebe no havia dormit pels nervis i al sonar el despertador a les 4’30 del matí no vaig ni queixar-me. Anava a Belgica amb dues noies amb les que havia compartit cinc anys enrere un intercanvi al poble de Tienen, a la zona flamenca, i tornavem per retrobar-nos amb els belgues. A les 11 varem arribar a Belgica, una hora mes tard passejavem pels carrers de la ciutat universitària de Leuven juntament amb Selina, una noia que parlava molt i que procurava que cada moviment seu mostres que ella era una noia encantadora i molt glamurosa. Despres de visitar unes facultats amb classes gegantsi de preguntar per la facultat de filosofia, que la Selina no sabia per on parava, varem anar a dinar a un kebab.

A les tres ens instalarem a l’hostal i una hora mes tard partiem cap a Tienen. Allà vaig poder veure que la crisi no només afecta a Espanya, la majoria dels bars que anys enrere restaven oberts fins tard, ara estaven clausurats i caient a trossos… va ser una imatge una mica culpidora, llastima que no tingui fotos dels vidres trencats… despres de fer una bona cervesa, que desitjava des de l’arribada a Leuven, conversar amb un senyor que tenia un mussol i de riure una estona i posar-nos al dia de les nostres respectives vides, vam sopar. A l’arribar a l’hostal ja tenia companys d’habitacions, un portugues que estava d’Erasmus i un japonés (diría) que cada dia guardava les seves coses en una taquilla a l’entrada de l’alberg.

A les dotze de la nit anava a dormir pensant que l’avio l’havia agafat el diumenge i no el dilluns.

Dimarts 21: Amberes, Anvers i Antwerpen són el mateix?

Després de mirar la nostra guía (on posava Amberes), un mapa de l’hostal (Anvers) i de preguntar-ho als venedors de bitllets de tren, vaig extreure la conclusió de que els noms propis no s’haurien de traduir. A les 11 estavem per Antwerpen acompanyats pel clima atlàntic més ranci, pluja, fred i vent, però aixo no ens va desanimar. Tots els pobles que he visitat es caracteritzen per tenir una esglèsia gótica o catedral i uns ajuntaments que són veritables obres d’art. Suposo, i en aquesta especulació mostrare la meva ignorancia historica, que durant la epoca en que es van erigir, Belgica era aquella monarquia amb colonies com el Congo, d’on van extreure el màxim d’or i diamants possibles i d’on importaven la xocolata. Molts edificis daurats, torres altes i ostentació de poder, així és l’arquitectura monumental de la regió del Flandes.

Al perdre’ns cercant un lloc per dinar varem arribar a un pita, dos dinars iguals en dos dies… Vam passejar per la ciutat fins que el cos ens va dir prou i al tornar ens vam adonar que a Belgica els comerços tanquen a les set com a molt tard i que eren les… vuit!! Molts carrers amunt i avall trobarem un lloc on comprar-nos el sopar, uns fideus com els que es menja el doctor Slump, que es preparen amb aigua calenta (en cinc dies l’unic que he tastat de la cuina belga han sigut els waffels, els gofres). Per la nit vam anar a fer un petit tast de la nit universitària, pero estavem massa cansats per fer mes que un parell de cerveses i discutir sobre el criteri de veritat, si el vaig treure jo el tema.

Dimecres 22: Perque em mira aquella noia?

Pel matí vam fer una mica els vagos perque ho necessitavem, a les 13h haviem quedat amb unes bessones que estudien la mateixa carrera, viuen juntes i en comptes de voler diferenciar-se, s’assemblen molt. Una estona més tard va arribar Selina i vam anar a dinar a un restaurant que va resultar ser un lloc realment bo, encara que una mica car. A la tarda vam anar a comprar el sopar i vam fer la migdiada, ja que per la nit sortiem de festa amb tres persones que durant l’intercanvi haviem mantingut molt bona relació, el Kent, el Sander i la Sarah.

Eren les nou de la nit, estavem a la plaça major esperant la noia que faltava… jo recordava una mica el seu rostre, pero no sabia si podria reconeixe-la despres de tant de temps. Una noia rossa em mirava i s’apropava, era ella? no ho sé pero em posava nerviós sentir els seus ulls clavats a la meva cara…

En dos dies la segona part.