historia d’un…

HISTÒRIA D’UN AIRE ACONDICIONAT

Durant molts anys, des de la infància dels meus germans, cosins i meva fins a l’adolescència de ma germana, la nostra família gaudia com podia de les nits xafogoses d’agost. Teníem una gran sort, i es que les finestres de les nostres habitacions estaven encarades al nord… per les nits o durant el dia, si la calor s’acumulava sols havíem de fer una cosa, obrir les finestres i deixar que l’aire recorregués tota la casa… i al sud hi havia el menjador, cosa que provocava unes magnífiques corrents d’aire fresc.

Una nit, de sobte i sense avisar, un soroll espantós va omplir les estances de l’edifici. Era un soroll greu i repetitiu que no deixava dormir a cap habitant de la casa. Era un soroll d’aquells que se’t posen al cervell i no et deixen dormir, a l’inversa, et provoquen mal de cap i un insomni que a la llarga t’obliga a fer migidiades de tres o quatre hores… El veí s’havia col·locat un aire acondicionat.

Després de patir durant un estiu les molèsties de la calor i el soroll infernal d’aquell maleït aparell, vaig decidir cercar desde la finestra on estava alló que tant molestava i llençar-li una bomba imaginària amb un “tirachines”… ma mare, preocupada per l’actitud dels seus fills que semblaven arribar a la bojeria i que a sobre rendien menys a l’institut va pendre la decisio de fer el mateix que el malparit veí: Posar aire acondicionat a les habitacions, almenys el soroll que sentim ara no és greu i et permet tenir la finestra tancada obviant així el sorollet dels pebrots…

Ara m’he passat tot l’agost, mes o menys, a casa… gaudint d’una falsa independecia i dormint tranquil·lament amb la finestra oberta, ja que a l’Agost L’Hospitalet es buida, fins ahir… Un altre vegada el soroll estimat de l’aire acondicionat em va fer recordar dues coses:

1. Que el veí ja havia tornat a casa

2. Que les vacances, per desgràcia, s’havien acabat.