Nits en la soledat

El cansament brota de sota terra, amb unes arrels fortes però incapaces d’absorvir la poca aigua que hi ha i els minerals d’una terra herma, la terra de la veritat. El relativisme colpeja tot pensament com si una ràfaga de vent fos, com si d’aquesta terra em volgués alliberar… què és cert? Què és fals? No es pot saber res i tot i això escric, penso, creo, actuo… si no hi ha res que ho fonamenti, per que ho faig? com ho faig?

És un impuls, tinc un impuls, el de fer crèixer les arrels i fer pujar les meves branques ben amunt. Però les meves branques no són belles… la meva copa creix enmig d’una balança, on una meitat esta seca, podrida, i l’altre intentar fer brotar fulles de colors estrambòtics. Una balança de ball mig equilibrat desperta el meu ser profund i adorm el superficial. I es llavors quan analitzes cadascuna de les accions dels sers superficials que t’envolten a diari.

Els sorolls nocturns no em desconcetren, ja que tan sols estic pendent d’una sola cosa, d’escriure. Cada paraula que embruta el paper sorgeix sense pensar-s’ho. Les metàfores apareixen soles, sense que m’hagi de parar a pensar-les, ni me n’adono, i després llegeixo i penso… d’on ha sortit això? És aquest estat d’escriptura automàtica capaç de fer-me replantejar allò que critico i alhora allò que toco?

El pensament, la llengua, ha de cavalcar, ballar, entre lletres i paisatges; renovant-se a diari, com aquella inspiració al capdamunt d’un pic, un aire fresc qu’anheles i qu’arriba pur a uns pulmons castigats pel fum de les responsabilitats absurdes que contaminen la ciutat. Responsabilitats d’una societat egoista on es sobrevalora el jo més superficial. Enfonsat dins d’aquesta merda pots meditar sobre quines són les causes d’això… però prefereixo sentir l’olor de fems per escapar d’aquesta nedant amunt, ben amunt, fins sortir-hi i dir aleshores: “ja em puc netejar!”. Miro al fons de la bassa d’excrements i penso, no és absurd que segueixin immersos en una falsa raó que els ofega, els podreix? Ja no hi sóc en aquella falsa raó, però pot ser molt bé que estigui en una altra de més pudent…

I es llavors quan arriba el moment en el que la bogeria comença a fer de les seves i s’infiltra dins la teva ment i et fa replantejar-te una qüestió que la raó sempre obvia… Qui sóc jo? Existeixo?

OGASA 270708

P.D: Tan sols dir que el cogito cartesià ja va ser criticat temps enrere.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s