Per variar cada setmana li dono voltes a diferents coses, i en aquest cas no serà menys. Així doncs cada nit pel cap em ronda que pot passar amb la meva fi… són bastantes les reflexions que he fet entorn aquest tema, però mai des de la pròpia experiència o el que voldria que passes. No sé si tant pensar sobre això és perquè veig una creixent violència pel carrer que em fa creure que breus m’emportaré una pallissa o una punyalada al girar la cantonada.
Tot comença i s’acaba, sóc un pesat, ho sé, però és quelcom que tinc molt clar. I la vida no se n’escapa… hi ha dues maneres d’entendre aquest existencialisme: amb pessimisme o amb vitalisme. Em decanto per la segona, sense entrar en el miratge de creure que viuré fins als 90 anys. És per això que aquí va una part del meu discurs pel dia de l’enterrament.
Nietzsche en un dels seus llibres ens pregunta què preferiríem si viure al llarg dels temps o morir a l’instant i reviure eternament la nostra vida fins a aquell moment, com si d’un etern retorn es tractés. Malgrat que la meva vida sembli trista, que han sigut molts els moments que hagués volgut evitar, que el dolor interior s’ha traduït a voltes amb textos i cançons d’anhel d’una vida més tranquil·la, de repetir una vegada rere l’altre que la felicitat és un simple miratge i que l’art, la cultura, la creativitat ha sigut el meu mitjà d’evasió més preuat; escolliria repetir la meva vida.
No negaré que hi ha molts moments que sempre es mantenen els records i somnis, veure Perles per primer cop, sentir alguna cosa semblant a estimar, pujar als escenaris i sentir els aplaudiments sincers de la gent, les nits gaudint de l’amistat, la primera classe a la universitat envoltat de gent que et valorava, els dinars de Nadal, les excursions, els viatges, les converses amb mon avi…
He mort, i què?
Possiblement seran més les llàgrimes que avui es vessaran que no les que he vessat jo en vida. Error d’un caràcter que ha intentat amagar els sentiments d’emoció i tristesa, a vegades sense aconseguir-ho. Possiblement no.
No temo a la mort, i el record que tingueu de mi espero que sigui prou bo com per no plorar… la mort s’ha de celebrar. El calvari de la vida en aquests moments és, salvant les distàncies, a la situació dels esclaus africans a Amèrica, que celebraven la mort dels seus congèneres.
Uns núvols omplen el cel, tapen el Sol, grisor que deixa el pols de la ciutat al ralentí, les notícies tampoc acompanyen, no queda esperança… els rajos d’una falsa llibertat s’apaguen com si una espelma agonitzant fóssim. Però sempre queda quelcom de bo en les amenaces del mal temps, la possibilitat que unes petites gotes de pluja comencin a descendir suaument sobre les nostres ments, gotes fresques que s’enduen els mals pensaments. Gotes de creativitat, gotes de renovació que cauen cada cop més i més fortes… pluja que s’emporta la contaminació en breus instants de tranquil·litat on la Naturalesa se’ns posa davant recordant que la humanitat no és més que una minsa formigueta sense prou poder per jugar a creure’s un déu creador.
El Sol es pon, en els tolls d’aigua el reflex de la Lluna somrient sempre acompanyada per Venus. La nit ja és arribada per mi, la bella nit que tant temien els nostres avantpassats és el final de l’opressió de la llum, de la vida. Tot comença i s’acaba repetidament, i un servidor no serà menys.
Sempre quedarà el que vaig escriure i els vostres records.
Adéu i que us vagi bé.
